Els protagonistes de Disco boy són l'Aleksei (Franz Rogowski), un bielorús que, perseguint el somni europeu, travessa il·legalment la frontera francesa i s’enrola a la Legió Estrangera, i el Jomo (Morr N'Diaye), membre de la guerrilla que lluita per l’emancipació del delta del Níger, que a vegades fantasieja amb com seria la seva vida d’haver nascut “a l’altre costat”. El fet que els seus camins s’acabin creuant no resulta particularment sorprenent, però sí que ho és la manera com l'italià Giacomo Abbruzzese explica les conseqüències d’aquest xoc violent. Després de posar en paral·lel el drama social i el conflicte bèl·lic, la pel·lícula somatitza el desig dels personatges d’esquivar el seu destí, i esdevé un objecte fílmic completament diferent del que prometia el seu plantejament: un relat esotèric on qui deixa enrere el seu passat es converteix en espectre. La deriva cap a la lírica fantasmagòrica podria semblar obtusa, però Abbruzzese la canalitza en la presència de Franz Rogowski, potser l’actor europeu més dúctil del moment, i en l’impacte sensorial de la fotografia d’Hélène Louvart i la banda sonora de Vitalic. Cossos, llum i música, els tres elements imprescindibles per conjurar la idea que justifica el títol i el clímax del film segons la qual la pista de ball és un espai no només d’alliberament, sinó de transcendència. Claire Denis, Leos Carax i Bertrand Bonello hi estarien d’acord, no hi ha dubte.

Potser perquè des de fora tot es veu amb una altra perspectiva, el nord-americà Ira Sachs proposa, en el seu segon llargmetratge rodat al Vell Continent després de Frankie (2019), una idea de cinema europeu poc explorada i molt encertada. Aplega tres dels intèrprets més atractius del moment, la francesa Adèle Exarchopoulos, l'anglès Ben Whishaw i l'alemany Franz Rogowski, i els embolica en un triangle amorós de tòrrida carnalitat. Com al film anterior, el director entronca amb la filmografia d'Éric Rohmer i amb tota una tradició de cinema francès en aquest retrat de la naturalesa passatgera del desig cartografiada aquest cop des de París i estructurada al voltant d'un home dividit entre el seu espòs i la nova amant. Però sobretot homenatja Rainer Werner Fassbinder en la visió tan desinhibida sexualment com poc complaent d'un director de cinema narcisista que entén l'amor de manera depredadora. I com li escau a Rogowski, la presència més rotunda del cinema alemany actual, encarnar aquest llegat de Fassbinder! Sachs retroba en el cinema europeu aquell erotisme explícit capaç d'entelar la pantalla que pràcticament ha desaparegut dels films nord-americans. El responsable de les esplèndides L'amor és estrany (2014) i Estiu a Brooklyn (2016) torna a oferir una lliçó de narrativa fluida i nítida, alhora que enfoca una relació tòxica des de la mirada queer per presentar com les noves generacions deixen enrere qualsevol concepció fatal de l'amor i de l'artista com a geni a adorar.