Fa només un any, el cineasta xilè Pablo Larraín presentava a la Mostra de Venècia El conde, una sàtira de terror en què el dictador Augusto Pinochet es passejava pel món actual convertit en un vampir. Ahir el director d’El club va tornar al Lido venecià per presentar Maria, una pel·lícula que pot llegir-se com l’antítesi del seu anterior treball. En contraposició a l’estudi descregut i lapidari d’una realitat corrompuda –el Xile contemporani d’El conde–, Larraín construeix amb Maria un retrat còmplice i devot de “la veu més gran de la història”, segons la descripció que el mateix director ha fet de Maria Callas (1923-1977) en una trobada amb la premsa.

La idea central que flueix, com sang espessa i vermella, pels vasos capil·lars de la irregular, encara que fascinant, El conde, és prodigiosa: Augusto Pinochet és, en realitat, un vampir que, durant segles, s'ha dedicat a acabar, primer a mossegades i després a cop d'assassinats d'estat, amb tot indici de revolució. A l'últim film del xilè Pablo Larraín, que ha dedicat part de la seva filmografia –de Tony Manero a l'extraordinària No– a disseccionar la ferida traumàtica del pinochetisme sobre el seu país, Pinochet no ha mort, sinó que viu en una illa remota, envoltat dels vestigis polsegosos del seu passat.

Davant l’escassa entitat artística de les pel·lícules presentades fins ara a la Mostra de Venècia, l’interès del festival recau principalment en la batalla que mantenen els sindicats d’intèrprets i guionistes de Hollywood contra els productors de la meca del cinema. La qüestió ha agafat volada aquest dijous quan, en la roda de premsa de Ferrari, la pel·lícula dirigida per Michael Mann i protagonitzada per Adam Driver, l’actor va aprofitar el focus mediàtic per reivindicar la tasca del seu sindicat: “Estic content d’estar aquí presentant una pel·lícula que no està vinculada a l'AMPTP –inicials en anglès de l’Aliança de Productores de Cinema i Televisió de Hollywood–. I, de fet, soc aquí gràcies a un conveni provisional que el sindicat SAG-AFTRA està utilitzant com una efectiva tàctica de negociació”. Segons Driver, “aquest conveni provisional permet el rodatge de pel·lícules independents i, d’altra banda, posa sobre la taula l’interrogant de per què algunes distribuïdores petites, com Neon i STX International (responsable de Ferrari), han pogut garantir unes condicions que representen el somni del sindicat, mentre que grans companyies com Netflix i Amazon Prime Video no ho fan”.