No hi ha edat per reivindicar. Als premis Ciutat de Barcelona ho van fer els més joves però també, i de manera contundent, una artista de 97 anys que continua ben activa: l’organista Montserrat Torrent. "No m’esperava gens aquest premi", va dir la música per afegir ben aviat dues coses que la "preocupen molt": "L’Auditori de Barcelona no té orgue i això és inexplicable. I hi ha l’orgue de Sant Felip Neri que no aconseguim acabar. Barcelona és bona si l’orgue sona", assegurava la veterana artista que encara fa gires i publica nous treballs discogràfics. Collboni va dir que li semblava una reivindicació justa i que en prenia nota.

El Priorat és un microcosmos, un petit univers aturonat i pedregós, fet de valls, bonys i replecs, "una terra arcaica que es resisteix a ser excessivament civilitzada". Però el nom ja li ve dels monjos civilitzadors de la cartoixa d’Escaladei. Roser Vernet (Masroig, 1955) viu al cor del Priorat i duu el Priorat al cor. Va ser la principal impulsora de la candidatura per fer que el seu paisatge fos declarat Patrimoni Mundial per la Unesco. No es va aconseguir, però la feina, que va unir i cohesionar voluntats populars ben diverses, va valdre la pena.

Tothom ho sap, però convé repetir-ho: no hi ha, i encara menys en qüestions creatives, una única manera correcta de fer les coses, de tractar un tema, de desenvolupar un gènere o d’abordar una reflexió. Hi pensava tot llegint Lo mig del món (Club Editor), el nou llibre de la filòloga, activista sociocultural i política i directora del Centre Quim Soler, Roser Vernet i Anguera (1955).