Des del 19 de gener es pot veure als cinemes L’home dels nassos, una pel·lícula que ens endinsa en una llegenda que s’ha transmès generació rere generació dins l’imaginari català. El personatge que dona nom a l'opera prima d’Abigail Schaaff relata una història d'amistat, famílies, mentides i traïcions. Una pel·lícula que navega entre la mitologia i la memòria històrica que arriba a les sales de cinema de la mà de Filmax.

Avui, l’home dels nassos s’associa a curses i altres activitats festives més aviat inofensives. Poques persones recorden que en algunes localitats (com ara Queretes, a la Franja) es deia que aquest personatge sortia del seu cau cada 31 de desembre per ensumar i atrapar els nens que explicaven mentides. Aquesta és l'accepció del mite que agafa com a model L’home dels nassos per donar un rerefons popular i quasi fantàstic a un relat ambientat a la fi de la dècada dels seixanta a un poble català de muntanya, on l’arribada de la Clara, una nena africana, sacseja unes aigües encantades des del final de la Guerra Civil. Estranya a la seva nova llar, la protagonista i els seus dos únics amics compartiran secrets i temors que, d’una manera o altra, acaben girant al voltant de l’home de les 365 nàpies.

Vaig entrevistar l'Almudena Grandes unes quantes vegades ("Siempre me haces las entrevistas más largas", em deia, rient). L'apreciava, i la seva mort em va saber molt de greu. Veure que programaven al TNC la versió teatral de La madre de Frankenstein em va remoure una mica. No sabia si anar-hi, però finalment vaig comprar entrades perquè hi actua el Pablo Derqui, un amic de l'escola amb qui mantenim el contacte a través de les seves estrenes: ens veiem cada cop que fa una obra nova, amb la promesa que quedarem aviat per fer un dinar o un sopar que mai no arriben, i així fins a l'obra següent.

Malgrat el títol, aquesta no és una obra de terror. O sí. Perquè la suposadament exemplar Transició espanyola va obviar una memòria històrica que trigaria uns quants anys a treure el cap. I sense ella, només aquells que encara van viure sota el seu jou eren conscients del terror que el franquisme i l’Església van imposar sobre els espanyols i les espanyoles. Almudena Grandes va voler recuperar aquesta memòria en la cinquena novel·la del cicle Episodis d’una guerra inacabable que arriba al teatre en una dramatúrgia de quatre hores d’Anna Maria Ricart Codina i direcció de Carme Portaceli.

"Interpretar una persona que pateix una malaltia mental no és gens fàcil. No sé com interpretar una paranoica i vaig decidir connectar amb l'Aurora a través de les seves conviccions tan profundes, encara que estiguin equivocades", assegura Blanca Portillo, que es posa en la pell d'Aurora Rodríguez Carballeira (1879-1956) a La madre de Frankenstein, l'obra inspirada en la novel·la d'Almudena Grandes (1960-2021) que es pot veure al TNC del 23 de novembre al 30 de desembre.

En un dels últims episodis d'El cuerpo en llamas, quan està a punt d'iniciar-se el judici contra la Rosa (Úrsula Corberó) i l'Albert (Quim Gutiérrez) per l'assassinat del Pedro (José Manuel Poga) el maig del 2017, l'Esther (Eva Llorach), la responsable de la investigació, comenta al seu ajudant que l'ha vist en el "documental" de la tele. Aquesta sèrie de ficció de Netflix al voltant del conegut com a crim de la Guàrdia Urbana fa present en la mateixa trama la consciència de fins a quin la popularitat del cas es deu als quatre episodis que li va dedicar el programa Crims de Carles Porta. Quatre hores que van enganxar centenars de milers de catalans davant de la pantalla i van fixar aquest assassinat i els seus autors en la memòria popular del país. I aquest és el principal repte a què s'enfrontava la sèrie escrita per Laura Sarmiento i dirigida per Jorge Torregrossa i Laura Mañá. Com complementar des de la ficció una història que havia estat narrada amb tanta eficàcia i exhaustivitat des d'un true crime documental?