1. Volíem la independència i, tot d’una, ens hem trobat defensant el Cavall Fort. Fa 10 anys, tal dia com avui, vam fer la cadena humana des del Pertús fins a Vinaròs. La imatge va fer la volta al món. La Via Catalana va ser, potser, la nostra hora sublim. 1.600.000 persones ens vam agafar les mans sota un lema inequívoc: “Cap a la independència”. Una dècada després, fruit de la repressió implacable, de mesurar malament les forces, del desencant amb els polítics, de les misèries de partit i, diguem-ho tot, de tres anys de pandèmia en què la prioritat ha estat sobreviure, farem una manifestació que difícilment passarà als llibres d’història. Molt serà si no ens xiulem entre nosaltres i no assenyalem traïdors entre la multitud. De moment, per tenir la festa en pau, l’acte d’avui s’ha basat en el mínim comú denominador: defensar la nostra llengua i, de passada, la seva unitat. És molt greu –i trist i angoixant– que, a aquestes altures de civilització, el català sigui vist com una nosa, un idioma de tercera que parlem per tocar la pera a la llengua comuna de tots els espanyols. Creure que una magnífica revista infantil com Cavall Fort adoctrina la quitxalla pel sol fet d’estar escrita i pensada en català, explica moltes coses d’aquesta Espanya-Rubiales obtusa i plena de prejudicis enverinats.