“El meu fill petit, en Roger (13 anys), és un àngel, però el gran no té res a veure, conviure amb l’Albert (15 anys) és difícil, se’ns fa una muntanya”, reconeix la Roser. Tant ella com el pare de les criatures, en Marc, saben que no haurien de comparar-los, però admeten que els resulta complicat no fer-ho, “perquè constantment veus que tot podria ser més fàcil i, en canvi, l’afany de l’Albert per anar a contracorrent, ens treu de polleguera”, explica el pare. Comenta que el pitjor és la convivència, acadèmicament tot rutlla, però a casa no fa absolutament res, ni el llit, ni desparar taula, ni tirar la roba al cabàs fins que passen tres o quatre dies. “Hàbits que tenia incorporats, però des que és adolescent tot ha anat cap enrere”, lamenta en Marc.

Avui els vull parlar de l'esport nacional. No em refereixo al futbol, sinó a la crítica. Espanya és un país on murmurar, xafardejar i criticar està a l'ordre del dia. Especialment, en l'àmbit laboral. Són moltes les empreses en les quals es formen colles, subgrups, fins i tot grups de whatsapp, en què la principal activitat desplegada és criticar els altres, murmurar i desqualificar. Les persones que es comporten així de manera sistemàtica estan en realitat patint un conjunt de problemes personals i, a vegades, psicològics importants. La crítica continuada, reunir-se per criticar uns altres es concentra en persones amb una sèrie de frustracions, internes o relacionades amb el seu entorn social.