Donald Trump insisteix que està mantenint converses "serioses" amb "un nou règim" iranià "més raonable". Ho ha afirmat en un missatge de la seva xarxa social, Truth Social, en què ha tornat a amenaçar l'Iran amb atacs contra instal·lacions elèctriques, petrolieres i civils. "S'han fet grans progressos, però si per alguna raó no s'arriba a un acord aviat [...] i si l'estret d'Ormuz no queda immediatament «obert als negocis», conclourem la nostra encantadora «estada» a l'Iran fent explotar i destruint completament totes les seves centrals elèctriques, pous de petroli i l'illa de Kharg (i possiblement totes les plantes de dessalinització!), que a propòsit encara no hem «tocat»", afirmava el missatge.

Quan va començar el conflicte amb l’Iran, vaig advertir que l’impacte sobre els mercats probablement seria una qüestió de dies. I, amb la informació que teníem aleshores, era una lectura raonable: tant els inversors com els analistes (com jo) esperaven un conflicte curt. La realitat, però, és ben diferent.

Els mercats energètics van registrar operacions per un valor de 580 milions de dòlars –poc més de 500 milions d'euros– instants abans que el president dels Estats Units, Donald Trump, anunciés aquest dilluns converses amb l'Iran per resoldre el conflicte bèl·lic, cosa que va provocar la caiguda dels preus del petroli i el gas. Segons dades calculades pel Financial Times, entre les 6.49 h i les 6.50 h del matí (hora local) de dilluns, tan sols 15 minuts abans que Trump anunciés les negociacions "productives" amb l'Iran a Truth Social, aproximadament 6.200 contractes de futurs tant de petroli Brent –de referència a Europa– com de West Texas Intermediate –de referència als Estats Units– van canviar de mans.

Des que va començar la guerra contra l’Iran, el govern israelià l’ha presentat com una resposta necessària davant d’un perill existencial. Segons el relat oficial, eliminar l’amenaça nuclear i balística iraniana i crear les condicions per debilitar el règim de Teheran són uns objectius prioritaris. Però dues setmanes després de l’inici del conflicte, la situació continua oberta: Israel reivindica importants èxits militars, mentre que el resultat estratègic encara és incert. Públicament la guerra va bé; en privat, els dubtes són més visibles.

La principal prova que a Donald Trump les coses a l'Iran no li estan sortint com pensava és que en les últimes hores ha decidit carregar contra la premsa perquè els mitjans independents no estan comprant el seu relat triomfalista sobre el conflicte. A Trump no li agrada el que llegeix, i en un post a la seva xarxa social ha apuntat directament contra el New York Times i el Wall Street Journal, dos dels mitjans més prestigiosos dels Estats Units, que aquests dies estan explicant amb pèls i senyals que la decisió d'atacar l'Iran es va prendre sense preveure'n les conseqüències, especialment el tancament de l'estret d'Ormuz.

Sota la pressió de sotmetre's a unes eleccions al novembre amb un cost de la vida elevat i amb la inflació repuntant a causa del preu del cru, l'administració Trump intenta vendre la campanya militar contra l'Iran com un èxit sense precedents. Però la major part de la premsa independent no li està comprant el discurs. Mentre alguns periodistes es pregunten si Donald Trump no va preveure l'impacte econòmic que tindria el tancament de l'estret d'Ormuz, d'altres es qüestionen les tretze víctimes nord-americanes que hi ha hagut fins ara o indaguen en el bombardeig en una escola de nenes. L'estratègia de la Casa Blanca ha estat fins ara menystenir i desacreditar la premsa.

No podem esperar que Trump hagi llegit els clàssics, però podíem esperar que no hagués purgat tota la intel·ligència nord-americana. "La guerra és una cadena d’esdeveniments accidentals que cap home pot controlar", escrivia Tolstoi a Guerra i pau. En el seu fresc sobre les guerres napoleòniques, Tolstoi insistia que els conflictes rarament segueixen els plans dels generals o dels governants. Els exèrcits es mouen segons estratègies i doctrines, però la història avança sovint per desviacions inesperades: errors de càlcul, precipitacions, accidents o cops de sort. La guerra és, en bona part, el terreny de l’imprevisible. 

El primer comunicat públic de Mojtaba Khamenei com a líder suprem de l'Iran, llegit per una veu femenina als mitjans públics, ha confirmat els pitjors temors per a l'economia mundial en refermar que l'estret d'Ormuz continuarà tancat per pressionar Donald Trump i els Estats Units. El preu del petroli s'ha convertit en la principal arma del règim iranià en aquesta guerra i sembla disposat a jugar-la a fons. De fet, just després de les paraules de Khamenei, el preu del petroli es va tornar a enfilar per sobre dels 100 euros, tot i que després va fluctuar.

Els radars del 49è Batalló de Defensa de Míssils, amb base a Fort Greely (Alaska), detecten el llançament d'un míssil balístic intercontinental (ICBM) en direcció a algun punt dels Estats Units. No poden identificar des d'on ha sortit, però sí que en poc més de divuit minuts, llevat que sigui un error dels satèl·lits de seguiment, impactarà contra l'objectiu prefixat. S'activa la cadena de comandament militar, que es prepara per abatre'l. També l'estructura política es posa en marxa per decidir, en última instància per part del president, si s'ha de contraatacar –contra qui, però?–, fet que podria desencadenar una guerra nuclear global. Aquest és l'inici del trepidant èxit de Netflix estrenat l'octubre de l'any passat A House of Dynamite, de Kathryn Bigelow. Al film, les possibilitats d'eliminar un ICBM en vol, que es desplaça a una velocitat de sis quilòmetres per segon, són del 61%. Aconsegueixen interceptar el míssil? No cal fer espòiler.

Quan Trump diu que “Espanya és una perdedora”, també traduïble com a país “fracassat”, no està fent cap exhibició de coneixement de la història, de la pèrdua de Cuba, de la depressió nacional de la qual va sorgir la generació del 98, de la Guerra Civil, de tenir un exèrcit espanyol que ha disparat més contra espanyols que contra estrangers, de la repressió cultural i nacional interna… Hi ha, certament, molts episodis perdedors a la història d’Espanya, però lluny d’ells, Trump diu que Espanya és una perdedora perquè Sánchez s'oposa la guerra, perquè no vol gastar el 5% del PIB en Defensa, i perquè ara no li deixa les bases americanes a Andalusia sense un manament internacional. Aquest és el llenguatge dels assetjadors: si no fas el que ells volen, t’insulten de manera humiliant. Tampoc l’aliada Giorgia Meloni li està deixant les bases italianes a Trump.

Que tot el focus estigui posat en la guerra de l'Iran no ens fa oblidar la negociació en curs entre el Govern i Esquerra per l’aprovació dels pressupostos d’aquest any. De seguida els expliquem quin és l’estat de la qüestió. Però, abans, quatre apunts sobre la guerra.

La guerra s’escampa i aquest dimecres fins i tot ha arribat al sud de l’Àsia. Un submarí militar estatunidenc ha enfonsat un vaixell de l’armada iraniana a l’oceà Índic davant la costa de Sri Lanka i almenys 83 tripulants han mort i desenes es troben desapareguts, segons fonts del ministeri d’Afers Exteriors d’aquest país asiàtic. A la fragata hi viatjaven 180 mariners.

El president espanyol, Pedro Sánchez, s'ha convertit en una de les veus més crítiques amb Donald Trump en el tauler internacional, fins al punt que l'inquilí de la Casa Blanca l'ha amenaçat amb represàlies comercials per no haver donat el vistiplau a l'ús de les bases de Rota i Morón per atacar l'Iran. Aquesta amenaça, al seu torn, ha obligat la UE a sortir en suport de Madrid, ja que els socis actuen com un bloc comercial i no es pot castigar cap membre per separat. Però aquest dimecres ha passat una cosa encara més important, i és que el president francès, Emmanuel Macron, ha trucat a Sánchez per traslladar-li el seu suport. Això l'endemà que Macron digués, un cop més, que considera que l'atac dels Estats Units i Israel a l'Iran és il·legal.

Primer parlem del tall (la guerra), que després ja parlarem de la guarnició (el duel Trump-Sánchez).

La guerra oberta entre Israel, els Estats Units i l'Iran ha posat sobre la taula no només la capacitat militar de cada actor, sinó també les divergències en les seves estratègies i objectius. Tot i que l’ofensiva israeliana i nord-americana comparteix objectius comuns, el que realment busca el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, no és exactament el mateix que el que persegueix el president estatunidenc, Donald Trump.

Tal com era de preveure, el règim iranià ha respost a l'ofensiva dels Estats Units i Israel contra el seu territori intentant estendre al màxim el conflicte per convertir-lo en una guerra regional. Des del primer dia, Teheran ja va atacar els països del golf Pèrsic on hi ha bases nord-americanes (Qatar, l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Oman), i aquest dilluns Hezbollah, la milícia aliada de l'Iran al Líban, ha entrat en acció llançant míssils contra Israel. El conflicte fins i tot ha arribat a territori de la UE, ja que un dron iranià ha impactat en una base britànica situada a Xipre.

Aquesta setmana el veterà periodista Ehud Yaari va dir que cap israelià no hauria d’enganyar-se: ni els Estats Units ni l’Iran volen una guerra. I el mateix pot dir-se dels països sunnites del golf Pèrsic, molts dels quals s’han expressat reiteradament a favor d’una solució negociada i no de les armes, com al final ha estat. Israel, en canvi, ha estat pressionant fins que el president Donald Trump ha donat l’ordre final. Benjamin Netanyahu ha insistit fins a l’últim moment. Ara vol aprofitar la guerra per crear una situació nova a tota la regió, una situació que implicaria un canvi de règim a Teheran, amb la desaparició de la República Islàmica que Khomeini va fundar el 1979.

Donald Trump ha apujat l'aposta aquest divendres en el seu pols amb l'Iran. En declaracions als mitjans de comunicació, ha confirmat que la seva administració està avaluant l'execució d'un atac militar "limitat". L'amenaça, cada cop més creïble després de l'acumulació d'efectius militars estatunidencs a la zona, i l'enviament als països aliats de tota mena de bateries antiaèries, busca forçar el règim de Teheran a tancar un nou acord sobre el seu programa nuclear. Trump ha fixat un termini d'entre 10 i 15 dies, un ultimàtum que el mateix president ha descrit com a necessari abans que "passin coses realment dolentes".

Doha, la tranquil·la capital de Qatar, és habitualment coneguda per la seva seguretat pública i els seus centres comercials impol·luts. Per això, les escenes de pànic de dilluns, després que l'Iran llancés més d’una dotzena de míssils contra una base militar nord-americana pròxima a la ciutat, van ser totalment inèdites per als seus habitants. Les salves d'intercepció que van col·lidir amb els míssils i van explotar a l’aire eren visibles des de The Pearl Island, una illa artificial plena d’apartaments de luxe. Els compradors del centre comercial Villaggio van sentir unes explosions fortes, van cridar i van córrer a refugiar-se.