Els mamífers omnívors ens alimentem d’una gran varietat d’aliments. Impel·lits per la curiositat, primats, rosegadors i cànids tastem nous aliments i, alhora, hem après a evitar-los si en alguna ocasió anterior la ingesta ens ha provocat que ens maregem o emmalaltim; i és així fins i tot després d’una única mala experiència. És crucial aprendre quins aliments ens són tòxics perquè ens hi va la supervivència. Però, com ho podem aprendre amb un únic contacte?

La memòria humana és un dels processos cognitius més complexos del nostre cervell. Emmagatzemem records que ajuden a configurar la nostra identitat, i també som capaços de distingir objectes i persones independentment del seu context. Ara, i per primer cop, un grup d'investigadors catalans de l’Institut de Recerca de l’Hospital del Mar ha observat en un estudi com les neurones del nostre cervell recopilen aquests records, cosa que ens "permet establir relacions superiors i abstractes, fet que constitueix la base de la intel·ligència humana", segons els autors d'aquesta investigació que publica aquest dijous la revista Cell Reports.

La sensació és ben coneguda i l'experimentem cada dia: ens posem davant del plat a taula, comencem a menjar i, en un moment donat, ens aturem perquè ens sentim tips. I sovint, com experimentem cada Nadal, saltar-nos aquest senyal de sacietat del cos penalitza, ja que acostuma a comportar digestions feixugues i empatxos poc plaents. Però, com sap el cervell, l'òrgan que regula el comportament, quan l'organisme té prou nutrients i no necessita ingerir més aliments? Sembla que científics de la Universitat de Colúmbia, als Estats Units, han trobat la resposta.

Els beneficis de l'esport en el cos s'han estudiat àmpliament pel que fa a l'enfortiment muscular, ossi, cardiovascular i immunitari. Ara, però, investigadors del prestigiós Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT, en les sigles en anglès) haurien descobert un altre efecte de l'exercici físic: podria multiplicar el nombre de neurones. Simplificant-ho molt, enginyers del MIT han observat que les neurones que s'exposen a les mucines –uns senyals bioquímics– que s'alliberen quan els músculs es contrauen poden créixer fins a quatre vegades més que les neurones que no hi estan exposades. "Aquests experiments a escala cel·lular suggereixen que l'exercici pot tenir un efecte bioquímic significatiu en el creixement dels nervis", afirmen els científics.

Una mosca sobrevola el bol de fruita de la cuina. Ho fa de forma erràtica, sembla gairebé que improvisi, però arriba al seu destí: un plàtan madur, gairebé en descomposició, que li ha semblat apetitós. Es frega les potes, tot està a punt per començar el festí. Ara bé, el moviment fugaç d'una mà la posa en alerta i, abans que l'atrapi, alça de nou el vol per escapar del perill. És una escena quotidiana que tots hem viscut amb aquest insecte diminut sense donar-hi gaire importància. Total, només és una mosca. Els comportaments que ha tingut –volar, reconèixer una cosa que li agrada i detectar un perill i anticipar-se–, però, són complexos i fins ara no s'entenia com s'organitza ni com funciona el seu sistema nerviós per fer totes aquestes coses. Per primer cop, investigadors d'arreu del món han elaborat un mapa complet del cervell d'una mosca de la fruita que permetrà entendre el seu funcionament.

Donar vida provoca una transformació total del cos de la dona. A més dels canvis físics (el cos s'eixampla per donar cabuda al fill), fisiològics (el cor ha de treballar més per bombar sang per als dos) i psicològics (s'experimenten diverses emocions amb diferents intensitats, com la por, l'emoció o la sensibilitat), l'embaràs també modifica el cervell de la gestant. Segons una investigació en primera persona de la neurobiòloga Elizabeth Chrastil, de la Universitat de Califòrnia, l'òrgan es redueix durant la gestació, si bé recupera la seva mida uns mesos després, sense que això impliqui seqüeles a llarg termini. En concret, disminueix el volum de substància grisa, la part del cervell on s’agrupen la majoria dels cossos de les neurones, i també de l'escorça cerebral, la capa externa de teixit d'aquest òrgan.

La primera vegada que vas veure la neu, una nit de reis màgica o el dia que va néixer el teu germà petit. Malgrat que passi el temps, hi ha records que conservem tota la vida. Però quin és el mecanisme que ho fa possible? Una investigació pionera realitzada per un equip d’investigadors nord-americans, publicada a Science Advances, ha proporcionat una explicació biològica als records a llarg termini. La clau de la recerca és entendre el rol d’una molècula, anomenada KIBRA, que actua com a pega amb altres molècules i permet que la memòria s’estabilitzi i se solidifiqui a llarg termini.

Els placozous són possiblement els animals amb l'estructura més simple que existeix al nostre planeta. Habiten discretament en zones poc profundes i càlides del mar, i els seus cossos, transparents, plans i sense òrgans, estan formats per uns quants milers de cèl·lules de només quatre tipus –les mosques en tenen 90 tipus i els humans, uns 200, per poder-nos fer a la idea de la seva simplicitat–. Ara, però, investigadors del Centre de Regulació Genòmica (CRG) de Barcelona han demostrat que a l'interior d'aquestes petites criatures existien alguns dels components que defineixen les neurones, com els gens que s'encarreguen parcialment de generar les connexions neuronals (sinapsis), que les fan semblants a una neurona molecularment parlant. Tot i que no són neurones com a tal, es poden interpretar com un pas intermedi en l'evolució de les neurones. "Si les neurones fossin cotxes, els placozous tenen motor i rodes, però els falta el xassís", simplifica a l'ARA l'investigador ICREA Arnau Sebé-Pedrós, autor de l'estudi.