A Catalunya tenim el fenomen dels balls parlats: el ball de diables, els malcasats i els bandolers, per exemple. Cada any, per les festes majors, s’esperen amb curiositat els versots en què, normalment, surten ben escaldades les personalitats del municipi en qüestió. Tots tenim un baròmetre per decidir subjectivament si és o no ofensiu el que s’ha dit. Allò que per a alguns és massa fort, per a d’altres és humor negre. Les personalitats són d’àmbit públic i és el que els toca patir; en són conscients, i encara sort que s’han d’empassar bilis només un cop l’any. Però malgrat la seva posició pública, crec que no tot s’hi val.