Aquest parell de senyors un dia van ser la cara progressista d’Espanya al món (i a Catalunya). Van representar el canvi, l’adeu definitiu a la dictadura, i van pilotar l’entrada a Europa. La màgia es va començar a esvair aviat. La Loapa, tombada per un aleshores Tribunal Constitucional progressista (un altre miratge), ja va ser un seriós avís. Amb ella, el PSC s’acabaria quedant sense grup parlamentari. Després va venir l’entrada a l’OTAN amb aquell esperpèntic "d’entrada no" que volia dir exactament que "sí", al mateix temps que assistíem al terrorisme d’estat via GAL per acabar amb ETA. Es van emborratxar de poder i de popularitat, i realment en van tenir molt i molta. Tres majories absolutes seguides i una quarta victòria el 1993. Felipe González va governar de 1982 a 1996.