Em sembla que el que passa a Venècia passarà a la resta del món. Mireu, per exemple, l'spritz, aquella beguda taronja –Aperol (per als no venecians)– o vermella –Campari o Select (per als venecians)–. De costum local, ha arribat a ser un fenomen mundial que, a vegades, arriba a fer fàstic, especialment si veus uns guiris que mentre sopen se'n beuen un sense pensar que l'spritz es pren només com a aperitiu.

Una de cada deu persones que viuen avui a Catalunya (9,7%) van arribar entre el 2021 i el 2023. La xifra (780.639 persones) inclou estrangers (la majoria), persones d'altres punts de l'estat espanyol (un nombre clarament més baix que en altres períodes) i catalans que havien marxat i van tornar (un 10% del flux d'entrades en aquests tres anys: és a dir, 40.710 persones). Les dades corresponen al cens de població i habitatges del 2024 que ha fet públic aquest dijous l'Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). En conjunt, i en termes absoluts, l'increment poblacional ha suposat 700.000 nous habitants des del 2014, fins a arribar als actuals més de 8 milions d'habitants, ja que a les arribades cal restar-hi la mortalitat i l'emigració.

El president Salvador Illa ha dit aquest dimarts al Parlament de Catalunya que "la immigració ens fa un país millor". És així? Abans de donar una resposta des del prejudici ideològic a favor o en contra, cal anar a les dades. Precisament aquest dimarts s'ha presentat l'estudi Transició demogràfica, immigració i envelliment a Catalunya 2024-2050, elaborat pel catedràtic d'economia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona Josep Oliver i presentat al Col·legi d'Economistes de Catalunya.

Fòbia al turisme? Als expats? Als immigrants? Hi ha turistes educats i respectuosos (vosaltres mateixos feu turisme, oi?), expats amb voluntat d'integrar-se (segur que teniu algun familiar que viu a l’estranger) i immigrants sense els quals no ens en sortiríem (qui us cuida els familiars dependents?). La por i/o fòbia a l'estranger, així en genèric, és un túnel sense sortida. Hi nia l'odi a la diferència. Una cosa són els problemes estructurals –habitatge, inseguretat, pobresa, tensió dels serveis socials, etc.– i una altra de ben diferent les persones. Si en lloc de mirar els col·lectius ens fixem en els individus concrets –veïns, amics, companys de feina, botiguers, coneguts o saludats–, la nostra percepció s’humanitza. L’altre passa a tenir un rostre conegut.

La Barceloneta és un suquet de bròtola o unes anxoves en vinagre. La Barceloneta és en quarts de pis, és a dir, una casa de dues plantes dividida en pisos de vint-i-vuit metres quadrats. La Barceloneta és la vida al carrer, amb àpats a la porta de casa. La Barceloneta és on treballen o on viuen Alba Aguilera (Barcelona, 2001), Montse Catalán (Barcelona, 1975), Esther Jorquera (Barcelona, 1987) i Marina Monsonís (Barcelona, 1979), que ens expliquen com lluiten contra les paelles i les orades congelades que es venen al passeig Joan de Borbó (un nom que no els agrada), contra les botigues de te matxa i de pollastre teriyaki i sobretot contra el monocultiu turístic. La Barceloneta és allà on les quatre dones han fet amistat, lligades amb moltes cordes d’una única xarxa que branden amb força: volen mantenir l’essència de barri pescador.

El 30 minuts d’aquest diumenge s’endinsava en la realitat dels expats, aquest fenomen de la migració internacional qualificada que s’instal·la en ciutats com Barcelona o Girona sense integrar-se en el teixit social ni cultural del país. El reportatge era interessant i atrapava l’espectador per la intriga que desperta aquesta gent, amb qui sovint ens creuem o de qui sovint percebem la presència als nostres barris. Era com accedir a una certa continuïtat d’aquestes vides estranyes: què fan més enllà d’ocupar cafeteries de disseny amb els ordinadors i fer un brunch. Són existències un pèl hermètiques i, en certa manera, el reportatge també se’n ressentia. Els testimonis dels expats resultaven superficials, tant en el seu discurs tòpic com a l’hora de mostrar-se davant de les càmeres. El reportatge també tenia petits detalls. La salutació d'“¡Hola, vecino!” que llençava un expat holandès al pescador que teixia una xarxa a la Barceloneta delatava aquesta mena de condescendència amb l’entorn, una exhibició d’una convivència impostada amb un món que els sembla pintoresc i bohemi. Malgrat tot, quan el mateix protagonista visitava un pis del Poble-sec per comprar-lo, valorava que el barri fos “internacional”. Els secundaris també eren molt reveladors. Ciutadans autòctons que no dubtaven en vendre’ls la realitat ajustant-se al que volen sentir els adinerats estrangers. Expats retratava la Girona dels ciclistes i dels cafès amb llet de civada, i els mostrava com els promotors d’una renovació i conservació del patrimoni urbà. També es delatava el desinterès per la qüestió lingüística reduint l’idioma a un detall folklòric. El bon dia i el que vagi bé com una concessió dels colonitzadors a la tribu per no fer-se del tot antipàtics.

El futur de Barcelona s’ha de buscar el 1941. A la frase que escriu Carles Soldevila: “El barcelonés sólo se va –y aún de mala gana– cuando sabe que lo persiguen personalmente para matarlo. Todas las demás calamidades de dirección menos precisa, no logran desarraigarlo; las soporta, con paciencia o sin ella, pero sin ocurrírsele jamás la idea de cambiar de domicilio". Sap de què parla. 

Amb la disbauxa dels expats –aquesta setmana se n'ha parlat molt a les xarxes arran d'una peça del 3/24 en què s'explicava que el fenomen comporta un risc de debilitació de les xarxes socials de proximitat– no puc evitar pensar en la coneguda dita catalana “Hostes vingueren que de casa ens tragueren.” Aquesta frase de la cultura popular en forma de rodolí adverteix del perill que les persones amb una propietat legítima d’una terra o d’una casa siguin foragitades per “gent adventícia”.  La pèrdua de drets o beneficis dels autòctons s’explica per l’arribada dels forasters. L’adjectiu adventici assenyala persones desconegudes, estranyes o sobrevingudes. També a Catalunya es parla dels “sobrevinguts” a la família, referint-se a les parelles dels fills. La polisèmia de l’estranger abraça una diversitat de termes i expressions. L’estranger és l’altre. Però no pas qualsevol altre. Hi ha altres més estrangers que d’altres. Tot depèn d’on posem la polleguera.

Miquel Puig va publicar un article a l’ARA el 19 de juliol on posava en qüestió la política d’habitatge públic de lloguer sostenint que encareix el conjunt. Puig plantejava que una ciutat model amb 8 habitatges i 10 famílies en foragitaria 2, les més pobres; però que, si es fes habitatge social per a aquestes dues famílies, les famílies excloses serien les de classe mitjana (famílies 3 i 4), de manera que podrien decantar-se políticament per posicions reaccionàries. El model sembla coherent, però és estàtic, quan la realitat és més complexa i dinàmica.

El debat sobre la gentrificació està més viu que mai. Dissabte hi ha a Barcelona una manifestació contra els efectes que té en aquest sentit la turistificació de les nostres ciutats. I, tanmateix, la manera com fem servir les paraules, a vegades des d’entorns progressistes i tot, denota contradiccions que s’han de revisar.

Que la mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra. El consell bíblic –perquè no es faci ostentació de la caritat quan es dona almoina– em ve al cap veient certes decisions públiques contradictòries. No parlo de propostes tèbies per acontentar tothom ni de fer marxa enrere per manca de suports, sinó d’anunciar una mesura amb un propòsit lloable mentre, simultàniament, se n'aplica una altra que va en sentit invers. Quan el diable estén la capa, per un costat tapa i per l’altre destapa.

Lentament però decididament el nostre país s’ha posat al pas d’una tendència ja indeturable del continent. El Congrés dels Diputats espanyol va ser l’últim a Europa a incloure partits declaradament xenòfobs; però el que ara hi és s’hi ha consolidat i la resta s’esbiaixa al seu ritme. Els partits de la dreta tradicional parlaven de la immigració amb la boca petita fins que han decidit dir “les coses tal com són”. De sobte, un dia posem la ràdio i sentim el senyor Turull construint frases més o menys entenedores tot barrejant amb calculada naturalitat els termes “delinqüència”, “immigració”, “expulsió” i “Catalunya”. Qui va tenir la pensada d’atendre algun dels suposats laboratoris d’idees de Convergència durant els inicis de la dècada de 2010 es va poder fer una idea del nivell dels spin-doctors que aconsellen els juntaires.

"I si dinem aquí?", diu un home d'uns 70 anys a la seva dona. "No, home, que això és un lloc d'esmorzars!", li contesta ella. Són una família de quatre integrants i estan visiblement atabalats. És diumenge, i són a l'Eixample barceloní buscant un lloc on dinar. Esbufeguen, i un d'ells diu: "Seguim baixant a veure què trobem". "Però que no ens clavin 100 euros per cap", diu l'home més gran. Els planyo, perquè el que busquen és cada cop més difícil de trobar. Seria una altra història si el que busquessin fossin uns eggs benedict o una avocado toast i estiguessin, esclar, disposats a fer cua.

El Luis René Rodríguez i la Merima fa dos anys que van venir a viure a Catalunya. Ell és mexicà i ella croata. Es van conèixer a Sarajevo, van viure sis anys a Singapur i deu anys a Melbourne, on van néixer els seus fills. Quan van voler acostar-se una mica més a les dues famílies, l'empresa els va donar a triar entre Varsòvia, Londres i Barcelona. Són el perfil clàssic d'expat: van venir perquè ella té un bon càrrec en una multinacional del sector alimentari, i no es plantegen establir-s'hi per sempre. Per això de seguida van optar per una escola internacional. "Volíem que els fills, que ja canviaven de país, de casa i d’amics, tinguessin el mínim xoc cultural. Vam buscar una escola petita i que seguís el sistema britànic", explica ell. Els fills parlen castellà i croat amb els pares, però anglès entre ells i amb els amics. Es van decantar per l’Olive Tree, una escola de només 200 alumnes de Sant Pere de Ribes. I així la família va acabar vivint a Sitges.

L'idioma oficial de la companyia multinacional on treballa la Camille és l’anglès. "Les empreses tech només et demanen anglès i si parles alemany, millor. Realment no necessites el català, però és que tampoc el castellà, per viure aquí. El Born està ple de gent que sap només dues paraules de castellà", afirma aquesta noia francesa. Ella el parla bé perquè treballa per al mercat espanyol. Va arribar a Barcelona amb un contracte de voluntariat remunerat per a menors de 25 anys i, després de nou mesos, la ciutat li va agradar tant que va buscar-hi feina. No li va ser difícil. Des de fa dos anys treballa com a gestora de comptes per a un dels unicorns catalans.

L'Erin Garnett ha triat ella mateixa el lloc de l'entrevista: "T'esperaré a El 19, és un lloc on fan bagels boníssims", em diu a través d'un missatge de text. Quan hi arribo ja n'ha triat un i em rep amb un somriure d'orella a orella. "Els enyoro tant, els bagels!", confessa. Per als no avesats a la gastronomia nord-americana, els bagels són panets rodons, en forma de dònut, que es tallen per la meitat i es farceixen, com un entrepà, amb dolç o salat. En mengen sovint per esmorzar o per fer un d'aquests "esmorzars dinar" que anomenen brunch. Ella és, efectivament, nord-americana i el seu marit, el Mario Fernández, mexicà. Tenen 39 i 38 anys i fa un any i tres mesos que viuen a Barcelona. S'hi van traslladar amb la filla, la Camille, que aleshores encara no tenia ni un any. "Fer una mudança a un altre país amb un bebè és una autèntica bogeria, però quan al Mario li van oferir l'oportunitat de venir a treballar a Barcelona no vam poder dir que no: és una de les ciutats més boniques del món!"