La Marina té dos anys i fa poc ha començat a dir mami i papi als seus progenitors. Com ha passat, això? La Caterina i en Ferran, que viuen a Girona, no s’ho expliquen: a casa sempre han fet servir mama i papa. L’Aurora, la filla gran, sempre els hi ha dit així. "Ho hem atribuït a una nova escola bressol. Deu sentir els altres companys i se li ha enganxat", apunta la mare. Està convençuda que a casa ho canviaran: "Ja em va costar admetre papa i mama, però per papi i mami sí que no hi passo", afirma. Ella sempre havia fet servir pare i mare als seus progenitors, i és el que sent més proper.

"No m’agrada l’etiqueta de negra catalana: puc ser catalana i ja està?", plantejava a l’ARA l’actriu Yolanda Sey. "Si no soc una autora catalana, d’on soc?", es pregunta la dramaturga Victoria Szpunberg. Com elles dues hi ha milers de catalans amb orígens diversos que han après català en el si de la família o bé a fora al llarg dels anys, i que l'han sumat com una llengua habitual i una llengua estimada, si bé no és l’única.

El català està més a prop de la revitalització o de la mort? Com sobreviurà una llengua minoritzada en un entorn multilingüe? El català estàndard ha arraconat els dialectes? Quina llengua han d'aprendre els nouvinguts? En un moment en què a les Illes Balears i al País Valencià hi ha entitats afins a Vox que fins i tot neguen la unitat de la llengua i en promouen versions kitsch, el catedràtic de sociolingüística Miquel Àngel Pradilla, professor de la Universitat Rovira i Virgili i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, encara tots aquests reptes i dilemes a l’assaig Normativitat, (re)estandardització i glotopolítica (PUV).

El Luis René Rodríguez i la Merima fa dos anys que van venir a viure a Catalunya. Ell és mexicà i ella croata. Es van conèixer a Sarajevo, van viure sis anys a Singapur i deu anys a Melbourne, on van néixer els seus fills. Quan van voler acostar-se una mica més a les dues famílies, l'empresa els va donar a triar entre Varsòvia, Londres i Barcelona. Són el perfil clàssic d'expat: van venir perquè ella té un bon càrrec en una multinacional del sector alimentari, i no es plantegen establir-s'hi per sempre. Per això de seguida van optar per una escola internacional. "Volíem que els fills, que ja canviaven de país, de casa i d’amics, tinguessin el mínim xoc cultural. Vam buscar una escola petita i que seguís el sistema britànic", explica ell. Els fills parlen castellà i croat amb els pares, però anglès entre ells i amb els amics. Es van decantar per l’Olive Tree, una escola de només 200 alumnes de Sant Pere de Ribes. I així la família va acabar vivint a Sitges.

L'idioma oficial de la companyia multinacional on treballa la Camille és l’anglès. "Les empreses tech només et demanen anglès i si parles alemany, millor. Realment no necessites el català, però és que tampoc el castellà, per viure aquí. El Born està ple de gent que sap només dues paraules de castellà", afirma aquesta noia francesa. Ella el parla bé perquè treballa per al mercat espanyol. Va arribar a Barcelona amb un contracte de voluntariat remunerat per a menors de 25 anys i, després de nou mesos, la ciutat li va agradar tant que va buscar-hi feina. No li va ser difícil. Des de fa dos anys treballa com a gestora de comptes per a un dels unicorns catalans.