A vegades els homenatges musicals els carrega el diable. Amb la bona intenció no n'hi ha prou, i encara menys quan la proposta artística no connecta amb el públic. Però també hi ha vegades que la bona intenció conflueix amb una feina musical dedicada i respectuosa amb la memòria de l'homenatjat que impacta intensament en el públic. És aleshores quan tot plegat entra en la categoria de les coses extraordinàries, per l'emoció que remou i pel talent artístic implicat. És el que ha passat aquest diumenge en l'homenatge a Víctor Jara programat dins les Festes de la Mercè en una avinguda de la Catedral desbordada per un públic, molt del qual xilè, que ha cantat, o potser seria millor dir que ha viscut, una dotzena de cançons del cantautor xilè assassinat fa 50 anys per militars a les ordres del dictador Augusto Pinochet. Entre els espectadors, persones que van haver d'exiliar-se als anys 70 cantant al costat de generacions molt joves. "Aquesta me la cantava la mama quan era petita", explicava una noia a dues amigues quan sonava Duerme, negrito. "Quina emoció tan forta", deia una dona gran abraçada a una altra dona gran. I quin esclat de dignitat, a dalt i a baix de l'escenari, quan cap final del concert ha arribat la tornada d'El pueblo unido jamás serà vencido, i quan la cantant Rusó Sala ha cridat "Visca Víctor Jara, visca la unitat popular i visca Salvador Allende".