Acabava de fer 34 anys quan el seu nom va aparèixer en un dels llistats més importants de la ciència: el Nobel de medicina. Des d’aleshores ha passat a la història com un dels investigadors clau del segle XX, tant pel descobriment de l’estructura de l’ADN com pel seu lideratge del Projecte Genoma Humà (1988-1992), però també per les múltiples polèmiques que ha protagonitzat. Aquesta setmana, a l'edat de 97 anys, el biofísic estatunidenc James D. Watson ha mort en un centre sanitari de Nova York per causes que no han transcendit, segons ha confirmat el seu fill al New York Times.

Els investigadors nord-americans Mary E. Brunkow i Fred Ramsdell i el japonès Shimon Sakaguchi han estat distingits amb el premi Nobel de medicina, que aquest dilluns ha atorgat la Reial Acadèmia de les Ciències de Suècia, per descriure com es regula el sistema immunitari per no fer-nos mal. En concret, els seus treballs van establir el concepte de tolerància immunitària perifèrica, que és un mecanisme de control de les nostres defenses perquè no ens ataquin com si fos una amenaça externa, cosa que ha permès entendre millor com funciona el sistema immunitari i ha obert la porta al desenvolupament de nous tractaments contra el càncer i les malalties autoimmunitàries.

De jove l'apassionava l'Antic Egipte, i la seva curiositat insaciable pel passat l'ha acabat convertint en un dels pares de la paleogenètica, una disciplina que estudia l'evolució humana mitjançant l'ADN antic que es conserva en els fòssils. El biòleg i genetista Svante Pääbo (Estocolm, 1955) va guanyar l'any 2022 el Nobel de medicina per haver desxifrat el genoma dels neandertals, una espècie extingida fa 30.000 anys, una fita que va obrir una porta a la investigació de les bases sobre què ens fa genuïnament humans. L'investigador de l'Institut Max Planck de Biologia Evolutiva és a Barcelona aquest dilluns per rebre el cinquè premi europeu de ciència Hipàtia, atorgat per l'Ajuntament de Barcelona i el BCN Knowledge Hub de l'Acadèmia Europea.

Dilluns al matí, escassos minuts després que s'anunciés els científics guardonats enguany amb el Nobel de medicina, esclatava a les xarxes la polèmica. Des del compte oficial de X dels premis es publicava una fotografia de l'acabat de llorejar Victor Ambros, investigador de la Universitat de Massachusetts (EUA), on apareixia amb la seva dona, la també científica i membre del seu equip Rosalind Lee. Al text de la piulada els suecs explicaven que el premiat estava celebrant la notícia amb la seva dona i col·lega, de qui deien “que és també la primera autora de l’article científic a [la revista] Cell del 1993 citat pel Comitè del Nobel”.

Totes i cadascuna dels prop de 39 milions de milions de cèl·lules del nostre cos contenen al seu nucli un conjunt idèntic de gens que dicten tota la informació per fer funcionar l'organisme. Aquesta informació està emmagatzemada i empaquetada als cromosomes. Són una mena de manual d'instruccions que totes les cèl·lules comparteixen. I, tanmateix, el nostre cos compta amb diferents cèl·lules especialitzades que realitzen funcions diferents i fan ús de gens diferents. Per exemple, les de la pell no tenen a veure amb les del budell o les de les neurones. Tampoc no tenen les mateixes característiques. Com pot ser? La resposta a aquesta pregunta són les molècules de microARN, una troballa dels dos guardonats amb el Nobel de medicina d'enguany, els biòlegs Victor Ambros, de l'Escola de Medicina de la Universitat de Massachusetts, i Gary Ruvkun, de l'Hospital General de Massachusetts.

La pandèmia del covid, acompanyada d'una gran mortaldat a escala mundial –20 milions de decessos–, va canviar les nostres vides. Ens va recloure a casa durant un llarg període i ens va fer conscients, més que mai, de la vulnerabilitat humana. També va treure el millor de la nostra condició: la solidaritat majoritària, l'abnegació de tants professionals i la capacitat de col·laboració científica per combatre el virus. En aquest tercer punt, l'esforç concertat entre investigadors de tot el món, combinat amb la capacitat tecnològica industrial, va fer possible distribuir en un temps rècord –certament no de forma equitativa: la geopolítica va imposar les seves normes– vacunes de nova creació per frenar el flagell del coronavirus. Rere aquest espectacular èxit col·lectiu hi havia, com sempre passa, unes personalitats individuals que uns anys abans, de forma tossuda i persistent, havien cregut en la seva recerca i havien aplanat el camí de les vacunes ARN missatger. Es tracta de la bioquímica hongaresa Katalin Karikó i de l'immunòleg nord-americà Drew Weissman, la feina pionera dels quals ha estat ara guardonada ara amb el Nobel de medicina com a legítims pares de l'exitosa vacuna contra el SARS-CoV-2 gràcies als "seus descobriments sobre modificacions de bases de nucleòsids", segons l'Acadèmia Sueca. I no només això: la troballa de Karikó i Weissman, a més de salvar milions de vides del covid, està permetent dissenyar noves eines terapèutiques per a malalties complexes o desateses com el Zika, el VIH, la malària o el dengue, i tractaments contra el càncer.