La pandèmia del covid, acompanyada d'una gran mortaldat a escala mundial –20 milions de decessos–, va canviar les nostres vides. Ens va recloure a casa durant un llarg període i ens va fer conscients, més que mai, de la vulnerabilitat humana. També va treure el millor de la nostra condició: la solidaritat majoritària, l'abnegació de tants professionals i la capacitat de col·laboració científica per combatre el virus. En aquest tercer punt, l'esforç concertat entre investigadors de tot el món, combinat amb la capacitat tecnològica industrial, va fer possible distribuir en un temps rècord –certament no de forma equitativa: la geopolítica va imposar les seves normes– vacunes de nova creació per frenar el flagell del coronavirus. Rere aquest espectacular èxit col·lectiu hi havia, com sempre passa, unes personalitats individuals que uns anys abans, de forma tossuda i persistent, havien cregut en la seva recerca i havien aplanat el camí de les vacunes ARN missatger. Es tracta de la bioquímica hongaresa Katalin Karikó i de l'immunòleg nord-americà Drew Weissman, la feina pionera dels quals ha estat ara guardonada ara amb el Nobel de medicina com a legítims pares de l'exitosa vacuna contra el SARS-CoV-2 gràcies als "seus descobriments sobre modificacions de bases de nucleòsids", segons l'Acadèmia Sueca. I no només això: la troballa de Karikó i Weissman, a més de salvar milions de vides del covid, està permetent dissenyar noves eines terapèutiques per a malalties complexes o desateses com el Zika, el VIH, la malària o el dengue, i tractaments contra el càncer.