Ens diuen que com més serem més riurem. Ens venen la moto que els països petits no van enlloc solets i que “mejor juntos”, que té molts avantatges. Després, la mateixa gent que ven i compra aquestes motos tan desfasades i gripades et diu que la sanitat o l’educació són millors en països poc poblats com Finlàndia o de dimensions insignificants com Luxemburg perquè, esclar, són llocs petits i/o amb pocs habitants.

L’imperialisme té mala fama, com el seu parent, el colonialisme. Als anys 60 la bèstia negra era l’imperialisme nord-americà. El més antic conegut va ser l’accadi, al sud de Mesopotàmia, succeït per l’assiri al nord i el babiloni al sud, que van dominar la regió bressol de la civilització durant 1.500 anys i van llegar-nos la cultura urbana i l’escriptura. Egipte vindria després: va durar 2.000 anys. Els següents van ser els perses, Alexandre el Gran, Roma, Bizanci (cristianisme) i, en paral·lel, l’imperi xinès (221 aC - 1912). I així podríem anar descabdellant la història imperial, que inclou l’Amèrica precolombina, el món araboislàmic –inclòs l’imperi mongol (1526-1858)– i l’empenta d’Europa a partir del 1500, quan comença l’era del domini global d’Occident: en arribar la Segona Guerra Mundial, Europa controlava el 84% de les terres del món. Els Estats Units i la Unió Soviètica li van agafar el relleu. I ara tenim el renaixement de la Xina després de la hibernació comunista, tot i que, fugint de la mala fama imperial, es defineix amb la fórmula confusa d’"estat nació plurinacional"; segur que els uigurs no s’ho creuen.