Som en època de destrucció. També de tot allò que han estat avenços significatius en la construcció d’un món menys violent i cruel. Les mines antipersona van viure el seu màxim apogeu durant la segona meitat del segle XX. Una arma barata, senzilla de transportar i d’usar per a exèrcits regulars o grups irregulars. En un context de canvi (de grans guerres entre estats a conflictes dins d’una mateixa frontera en què participaven molts actors armats), les mines estaven pensades com una forma de terroritzar la població civil enemiga. No només produïa morts sinó també molts malferits i mutilats. En el paroxisme de la crueltat, es van arribar a dissenyar mines amb colors cridaners perquè nens i nenes s’hi apropessin, pensant que eren una papallona o un animaló, i els esclatés. 

Vint-i-quatre hores després que l'exèrcit ucraïnès disparés per primera vegada míssils de llarg abast nord-americans –els balístics ATACMS– contra territori rus, aquest dimecres han sigut els Storm Shadow britànics –les diferents versions tenen un abast d'entre 250 i 560 quilòmetres– els que Kíiv ha llançat sobre la regió russa de Kursk, en un nou missatge de desafiament de Volodímir Zelenski a Vladímir Putin.

El llibre no es podria haver publicat en millor moment. Ara que tothom parla de geopolítica a propòsit de l'atac de Hamàs a Israel i de la necessitat de proporcionar armes a Ucraïna per parar els peus a Rússia, el periodista i fotògraf Gervasio Sánchez ens torna a donar una bufetada de realitat amb el seu llibre de fotografies Vides minades, 25 anys. Sánchez no es dedica a fer anàlisis grandiloqüents, sinó a mostrar en imatges el dia a dia dels civils que pateixen les guerres i les seqüeles que arrosseguen per a tota la vida. És a dir, què els passa quan el conflicte ja no és notícia. Les seves fotografies, en blanc i negre, impressionen tant com les esgarrifoses històries que explica. Però potser el que més sorprèn del llibre és la resiliència, la capacitat de superació de l'ésser humà, fins i tot en les pitjors circumstàncies.