L’escriptora i diputada Jenn Díaz (Sant Feliu de Llobregat, 1988) ha unit les seves dues facetes, la literària i l’activista, per escriure Violència en tres actes (La Magrana), un llibre entre íntim i assagístic sobre la seva condició de víctima de violència de gènere. Hi explica el maltractament físic i psicològic que va patir a mans de la seva exparella quan tot just tenia 18 anys, però des de la mirada de qui ho ha superat i pot analitzar amb eines teòriques l’estigma, els estereotips i els tòpics que acompanyen la violència masclista; parlem des de la Manada fins al cas Dani Alves.

Des de la poderosa Cleòpatra o la totpoderosa Isabel la Catòlica ha plogut molt, i pel camí els que han manat han sigut bàsicament ells, amb glorioses excepcions con Indira Gandhi o Margaret Thatcher. Per a la resta, ara en plena pandèmia només hi ha deu països governats per dones, que en bona part estan fent una millor gestió de la crisi, com és el cas de Nova Zelanda amb Jacinda Ardern al capdavant. No els venen ganes d’exiliar-s’hi? Excepcions al marge, que un 75% de parlamentaris arreu del món siguin homes tampoc permet albirar gaires esperances d’èxit, partint de la base que el balanç mundial no es pot dir que sigui gaire positiu: capitalisme salvatge, guerres, terrorisme, refugiats tractats com bestiar i un cúmul d’atemptats contra els drets humans.

“Les consultes dels psicòlegs estan plenes de fills i filles que tenen mare”, diu la dita popular. “De mare només n’hi ha una... Per sort! Si no, n’hi hauria per suïcidar-se!”, etziba l’acudit. Mares santes, mares perverses, mares desconegudes o mares oblidades, mares peculiars i mares retrobades, aquesta figura central en la formació de la personalitat de cada individu és un pou inexhaurible d’inspiració creativa que els últims anys ha reviscolat amb la nova fornada d’escriptores que revisen el paper com a dones en la societat actual. Amb l’explosió dels models de família tradicionals, la figura de la mare a la societat també s’ha replantejat, donant lloc a nous relats que retraten la complexitat de les relacions maternofilials, i que ja no tenen res a veure amb l’estima diàfana que podem trobar en la cèlebre correspondència de Madame de Sevigné amb la seva filla.

La revelació de la diputada Jenn Díaz com a supervivent de la violència de gènere va glaçar ahir durant uns segons l’hemicicle del Parlament. Díaz va fer públic el seu cas convençuda que explicar-ho és una “arma” de les dones “contra el masclisme”. Acte seguit, la cambra va esclatar en un sonor i llarg aplaudiment i la majoria dels diputats van aixecar-se de l’escó en senyal de reconeixement. No obstant, aquesta mostra d’unitat es va veure esquerdada per l’actitud freda d’una part dels membres de Ciutadans, que van restar impàvids a l’escó.

Hola. Em dic Jenn Díaz i fa 10 anys vaig patir violència masclista, física i psicològica. No ho explico com a víctima, sinó com a supervivent”. Amb aquestes paraules, l’escriptora i diputada d’ERC Jenn Díaz va fer un pas gairebé inèdit al fer públic ahir des del faristol del Parlament que va patir violència masclista quan tenia 17 anys. “Feia molt de temps que sabia que tard o d’hora ho havia d’explicar”, afirma en una conversa a l’ARA. Però el procés és lent: digerir el que ha passat, reconèixer-se com a víctima, reunir el coratge per denunciar-ho i, finalment, posar-hi paraules. Un camí feixuc però que no ha volgut defugir per la “responsabilitat afegida” que té ara que és diputada al Parlament: “Soc aquí per representar el país i al país també passa això”.

La diputada d'ERC Jenn Díaz explica el seu propi testimoni: "Fa 10 anys vaig patir violència masclista física i psicològica, no ho explico com a víctima sinó com a supervivent".

Els escriptors a seques són una espècie en extinció a Catalunya. El 2013, només un de cada deu autors podia viure íntegrament de les seves creacions literàries. Segons un estudi de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana sobre l’estat de la professió publicat el 2014, un 60% dels escriptors catalans combinen les tasques literàries amb feines remunerades de professorat o bé amb empreses culturals. La resta tenen feines desvinculades de la literatura. A què es dedica aquest 40%? Com compagina la vocació literària amb una professió que aparentment no hi té res a veure?¿Hi ha vasos comunicants entre les dues professions?

La millor amiga de Jenn Díaz viu a Puebla de la Calzada, a Badajoz, Extremadura. És el poble dels seus avis, i és el lloc on l’escriptora passa tots els estius des que era petita. “És una mena de refugi literari, un espai que em connecta amb moltes parts de mi mateixa”, explica Díaz. Amb la Lorena es coneixen des d’adolescents, quan la Jenn va començar a sortir amb la colla d’amics del seu cosí. “La distància fa que sigui una amistat molt intermitent, però totes les aventures amb material literari les acabo vivint amb ella”, relata l’escriptora.

Uns desconeguts han fet destrosses en el cotxe de la diputada d'ERC Jenn Díaz, mentre estava estacionat a Sant Andreu de la Barca, on ella té el domicili. Ha sigut la policia local qui en un primer moment ha vist el vehicle durant una ronda i ha avisat els Mossos d'Esquadra, que han obert una investigació. Els fets haurien passat aquesta nit o de matinada. El cotxe, que és de color groc, té la lluna davantera totalment trencada i enfonsada, i un retrovisor malmès. Al seu compte de Twitter, Díaz ha assegurat que no sap de qui es pot tractar. "Callar no pensem callar, ni avui ni demà ni mai", ha afegit.

M’excuso per WhatsApp perquè arribo un quart d’hora tard i em respon: “Soc a la Laie amb la Ginzburg, pots trigar el temps que vulguis!” L’entrevista acabarà amb la confessió “Jo vull ser Natalia Ginzburg”, així que entenc que em disculpi. A Jenn Díaz (Barcelona, 1988) la felicitat li surt pels porus però potser és que ha expiat els fantasmes a Vida familiar.

La contrapartida de ser assenyat, savi i madur

“El coll no em preocupa. El meu coll està bé. Té bon aspecte. Encara no té aspecte de vell”. Llegeixo aquesta confessió en un dels textos del llibre So Sad Today. Ensayos íntimos, de Melissa Broder, publicat per Alba. I a l’acte penso -en qui, si no- en la immensa Nora Ephron, autora d’un volum titulat I Feel Bad About My Neck, que en català es va traduir com El coll no enganya (Angle). Havent passat per can Google dedueixo que l’article original de Melissa Broder pica l’ullet a Ephron, perquè justament es titula I Don’t Feel Bad About My Neck.

]]>

“Penso que com a escriptor he estat massa pendent dels arguments i poc dels sentiments, i creia que era hora de canviar”, comenta David Cirici. 'El setè àngel', que Proa publicarà al febrer, és la novel·la del canvi i acaba de ser recompensada amb el 57è premi Sant Jordi de novel·la, dotat amb 60.000 euros i convocat per Òmnium Cultural i la Fundació Enciclopèdia Catalana. “En aquest llibre renuncio al món intel·lectual de les novel·les anteriors”, afegeix. Aquesta vegada presenta la seva història “més personal”, que es desmarca de les dues novel·les anteriors de Cirici per a adults, en què el món de l’art era fonamental: abans d’'El lladre del Guernica' (Proa, 2015)va publicar 'I el món gira' (Columna, 2011), que també va rebre un premi gros, el Prudenci Bertrana.

]]>