Una de cada deu mares patirà tristesa persistent, falta d'energia i dificultats per generar un vincle amb el seu nadó el primer any després del naixement, unes alteracions que poden acabar generant un trastorn de la salut mental com és la depressió postpart. Tot i que es pot tractar mitjançant teràpia psicològica i psiquiàtrica, així com amb ingressos hospitalaris en casos greus, a Europa no hi ha teràpies farmacològiques específiques, i les opcions disponibles –antidepressius i inhibidors de la recaptació de la serotonina– són massa genèriques i tenen un efecte massa tardà. Als Estats Units, però, fa dos anys que es pot accedir al Zurzuvae, una píndola que s'estima que redueix a la meitat la simptomatologia associada al trastorn. Aquest dimecres, la Comissió Europea n'ha autoritzat la comercialització.

Formar una família monomarental era la meva última opció, però va ser la millor. Els anys 80, els meus pares es van separar. Recordo que vaig començar a anar a la psicòloga perquè vaig fer un dibuix, a l'escola, on només sortien dones. No sé què hi van veure d'estrany, però van trucar preocupats a la meva mare. Tenia 5 anys. El meu pare va formar, ràpidament, una altra família i el vèiem dues vegades al mes. Jo vivia amb la mare i la meva germana. Per a molts, era una nena amb problemes, a causa de la meva família "desestructurada". El barri n'anava ple, de la nostra història.

La meva mare va perdre la seva quan tenia 56 anys. Massa jove, sempre em deia. L’àvia en tenia 78 quan ens va deixar. Amb la meva parella, aleshores, ja teníem clar que volíem tenir fills i vam convenir que seria un bon moment, entre altres coses, perquè una neta serviria per contrarestar aquella pèrdua. Il·lusa de mi. Recordo perfectament el dia que li vaig donar la notícia, a ella abans que a ningú altre, convençuda que li estava fent el millor regal que havia rebut mai.