L'agost del 2019, dos mesos després que a Patrícia Franquesa li robessin l'ordinador en un bar de Madrid, va rebre un correu electrònic anònim. Li demanaven que ingressés 2.400 dòlars en un compte de bitcoins a canvi de no enviar a tots els seus contactes tres fotos íntimes seves guardades al disc dur. Eren imatges de la seva vagina, que gairebé havia oblidat, fetes deu anys enrere, quan en tenia 19. Després de la por de pensar que els lladres havien estat remenant les carpetes del portàtil, es va plantejar per un moment la disjuntiva de pagar o no pagar. Finalment, la barcelonina va triar la segona opció i va tornar a la policia per presentar una segona denúncia d'uns fets que gairebé no sabia com explicar. 

Una jornada de treball al camp, una celebració, una escena familiar, un paisatge o unes festes patronals. Instants diversos de la vida quotidiana als quals els nostres avantpassats donaven especial valor i que consideraven dignes d'immortalitzar en una fotografia. Què haurien pensat els nostres avis, besavis i rebesavis d'aquesta època nostra en la qual molts de nosaltres, des de la comoditat del nostre mòbil, ens fem diverses selfies al dia i ens intercanviem milions d'imatges banals a cop de clic? El que per a ells era una vivència única, digna de preservar i testimoni valuosíssim de la seva existència i d'una època, s'ha transformat en pocs anys en una cosa efímera, el valor de la qual caduca en poques hores, però que també reflecteix a la perfecció com és la nostra vida i com són els nostres valors en aquest primer quart de segle XXI.