L’herba de Wimbledon està segada al mil·límetre. És l’estiu de 1928 i el públic, vestit amb barrets i vestits clars, observa en silenci. A la pista central hi ha dos francesos. Un és Henri Cochet; l’altre, René Lacoste. Aquest últim porta una camisa blanca impecable i manté la mirada clavada en el contrincant. Quan li arriba la pilota, la colpeja amb una precisió gairebé mecànica. No és un jugador d’instints, sinó de mètode. Analitza, espera i desgasta l’adversari fins que arriba el moment exacte d’atacar.

És dimarts, 16 de febrer de 1932. Amb un feix de papers sota el braç, Jean Mantelet fa estona que espera el torn a les oficines de l'Institut Nacional de la Propietat Industrial, a París. De tant en tant, agafa els documents i fa una darrera repassada als esbossos que contenen: revisa el croquis del disc rotatiu, del tamís i del bol metàl·lic, que té el fons lleugerament convex. Aquesta és, precisament, una de les particularitats del passapuré que vol patentar. Tancat al seu taller, Mantelet s'ha empescat un sistema per aconseguir fer purés sense cap grumoll. Quan falten deu minuts per les tres de la tarda, un funcionari ja ho ha comprovat tot i estampa un segell a la paperassa: amb el número 732.100, el Moulin-Légumes acaba de quedar patentat.

El 1955, al cor del nou Disneyland d'Anaheim, a Califòrnia, en Frito Kid saludava els visitants. Estava fet de fusta i exhibia un gran barret de vaquer al cap. Els ulls, sempre oberts com plats. A la boca, un somriure gegant. Quan algú hi inseria una moneda, el ninot s'activava, es llepava els llavis i alliberava una bossa de Fritos que baixava lliscant per una rampa. “Deeeeelicious Fritos”, escopia amb veu infantil a través d'un altaveu rònec. "Acabats de sortir de la mina!", afegia en anglès.

El dijous 27 d’abril del 1961, La Vanguardia va publicar un anunci que avui cridaria l'atenció de la majoria de lectors. Era a la pàgina 22. Al centre, hi havia dibuixat un envàs que contenia llet d'ametlla. "El potent aliment de fàcil digestió!", exclamava un text cridaner. "Deliciosa, refrescant, pura i plena de vitamines", completava un paràgraf més discret. A l'etiqueta del pot i en primer pla a la part inferior de l'anunci, hi havia l'element que hauria descol·locat al lector contemporani: la llet d'ametlla la comercialitzava Solís. Avui, la marca és coneguda arreu per les seves salses, i especialment pel tomàquet fregit, que inunda els lineals d'aquest producte als supermercats catalans. Malgrat que Solís fa molts anys que ja no ven llet d'ametlla, l'origen de la marca està lligat a aquest producte i a l'enginy d'un farmacèutic.

La Laura fa deu anys que no pot menjar galetes TostaRica perquè és celíaca, però encara les somia. De fet, continuen sent les seves galetes preferides. També són les galetes preferides del Joan, el seu marit. El dia del casament, quan els convidats van asseure's a taula, van trobar-se una caixeta amb un munt de petits det­alls. Entre les sorpreses que contenia hi havia un paquetet de galetes TostaRica personalitzades amb la silueta de la fotografia del dia en què ell li va demanar matrimoni. "Són unes galetes que ens porten molts bons records", confessen a l'Empreses. Com a ells, el regust de mantega i la textura cruixent de les TostaRica desperta nostàlgia a molts dels infants nascuts després del 1975, l'any en què van arribar als supermercats catalans. La marca n'és conscient i, per això, fa temps que ofereix un servei per personalitzar les galetes per a ocasions especials com la del Joan i la Laura.

Al barri de Seijo, al districte de Setagaya (Tòquio), hi ha la casa on Toshio Kashio va imaginar bona part dels invents que van donar fama mundial a Casio. Avui l'antiga llar del segon dels quatre germans fundadors d'aquest imperi de l'electrònica acull el Museu Commemoratiu dels Invents de Kashio Toshio. A les vitrines s'hi exposen les primeres calculadores de la marca, els seus cèlebres rellotges digitals i els mítics teclats Casiotone. També s’hi pot visitar l'estudi original de Kashio, amb diagrames traçats a mà i objectes personals que expliquen la seva manera de treballar. Al jardí, conegut com el Bosc dels Invents, s’hi respira la premissa que va guiar tota la seva vida: els invents poden sorgir de les necessitats, però també poden servir per crear-ne de noves.

En un pis fosc i estret del carrer d’Alger, al cor de París, Eugène Schueller s’asseu davant els fogons. N’encén un i, ben concentrat, hi posa a escalfar un cassó. Conté una pasta espessa que remena amb cura mentre hi aboca els darrers tocs de mil ingredients. La intuïció li diu que aquest cop sí, que li sortirà bé. És el 1907 i, després de setmanes trencant-s'hi la closca, sent que està a punt de topar amb la fórmula ideal: un producte capaç de tenyir els cabells d’un to uniforme i brillant, sense provocar irritacions ni males olors. Entoma una espàtula i, amb pols quirúrgic, diposita una petita quantitat de la mescla sobre un matxuc de cabells que espera damunt l’escriptori des de fa dies. Només necessita uns segons per confirmar-ho: acaba de crear un tint amb un potencial enorme.

És 1901, i en una de les escales metàl·liques que condueixen a la flamant fàbrica de Bosch vuit treballadors s'empolainen per sortir bé al retrat. Són alguns dels tècnics i enginyers que han desenvolupat la magneto d'encesa: l'invent que ha fet triomfar aquest taller mecànic de Stuttgart, a Alemanya. És un giny petit però que amb pocs anys de vida ha revolucionat la indústria de l'automòbil. Quan s'activa, genera una espurna elèctrica capaç d'encendre el motor d'un vehicle. Un dels empleats el duu a la mà i el mostra orgullós al retratista, que aquell dia també fa fotografies de les instal·lacions, acabades d'inaugurar. 

Una furgoneta blindada de color blanc, amb el logotip de Loomis als laterals, aparcada al costat de la parada de metro de Poble Sec, a Barcelona. Té els quatre intermitents activats. Dins no hi ha ningú. Al cap d'uns minuts, una parella d'agents amb uniformes negres surten de la boca del metro i es dirigeixen al vehicle: a les mans hi carreguen un paquet amb els diners en efectiu que ha recaptat la màquina de bitllets del metro. Loomis és l'empresa encarregada de recollir i recomptar els diners en efectiu que cada dia genera part de la xarxa de caixers de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). També és habitual veure els seus furgons esperant davant d'entitats bancàries o de grans centres comercials.

Llargues fileres de cases de planta baixa, envoltades de gespa segada, glorietes de fusta i l'ombra d'uns quants aurons, pins i magnòlies. Com a les pel·lícules, els veïns de Plainfield Road, a Cincinnati (Ohio), surten a buscar les cartes a la bústia de llauna que tenen a peu de carrer i prenen el sol als porxos. És un barri molt tranquil. De tant en tant, però, una corrua compacta de cotxes trenca el silenci. Són vehicles que es dirigeixen al tanatori Milhovk-Rosenacker, situat al final del carrer. És un edifici ostentós, presidit per una bandera dels Estats Units i que té unes quantes sales de vetlla. És contigu al Rest Haven Memorial Park, un parc verdíssim de 26 hectàrees que des del 1929 fa de cementiri. És en aquest indret on, des del 10 de març de 2012, descansen les despulles de John J. Parran Júnior, l'inventor de la fórmula del mític xampú anticaspa Head & Shoulders, més conegut per les seves inicials: H&S. 

Un dia del 1975, després de donar unes quantes voltes, l'Eric i l'Anna Maria van trobar la piazza di Sant'Eustachio. Al fons, de seguida hi van veure la cafeteria que buscaven. Davant la porta hi havia una corrua de persones que esperaven torn per prendre un dels espressos que preparava el senyor Eugenio. El matrimoni s'hi va afegir. "Va ser dels cafès més bons que vam tastar durant el viatge", recordava l'Eric encara 35 anys després, en el marc d'una conferència organitzada per l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual. Fer un glop d'aquella tassa li va canviar la vida. "El mestre cafeter em va ensenyar que per fer un bon cafè exprés calia introduir una quantitat concreta d'aire a l'aigua, abans que entri en contacte amb el cafè", va detallar a l'auditori. Quan va tornar a Suïssa, va trencar-se la closca per trobar un sistema còmode i senzill perquè tothom es pogués fer un espresso de qualitat a casa. Avui és considerat un dels pares de les càpsules de cafè. Com s'ho va fer?

Si et mous sovint per l'àrea metropolitana de Barcelona, segur que has pujat algun cop en algun dels seus autobusos. Monbus és la companyia que opera serveis com l'Aerobús, que uneix Barcelona amb l'aeroport del Prat; línies que connecten la capital catalana amb Vilafranca, Manresa, Igualada, Valls o Reus; i autobusos urbans de municipis més petits, com Esparreguera i Abrera, al Baix Llobregat Nord.

Al nord de França, a tocar de la frontera amb Bèlgica, hi ha Roubaix. És una ciutat d'uns 100.000 habitants que al segle XIX es coneixia popularment amb el sobrenom de la ciutat de les mil xemeneies, perquè era un pol importat de la indústria tèxtil. Avui, el sector ja és irrisori i la fama de la ciutat s'ha esfumat. Ara bé, encara conserven un galó: entre els seus fills predilectes hi ha Michael Leclercq, el fundador de Decathlon. La història de l'imperi de la roba i els accessoris per a tota mena d'esports que s'ha estès per 78 països, que té prop de 1.750 establiments i que és capaç de facturar 15.600 milions d'euros en un any, comença allà, el 1961. 

Al bell mig del passeig de Gràcia, a Barcelona, hi ha un trosset dels Estats Units. Per trobar-lo, cal entrar al local comercial que hi ha al número 37. És un dels tres establiments que la firma de moda juvenil Brandy Melville té al centre de la capital catalana, juntament amb el que regenta al Portal de l'Àngel i al carrer Rosselló, a tocar de Rambla Catalunya. Potser el nom de la cadena no et sona de res, però en els últims anys ha estat una de les marques amb més èxit entre les adolescents.

"Les guineus són independents, decidides, socials, treballadores, capaces de viure als cinc continents i, sobretot, tenen un gran sentit de l'oïda". Aquestes són les sis qualitats que Ron Foxcroft atribueix a l'animal que viu dins del seu cognom –fox, en anglès, vol dir guineu–. Ho diu al seu darrer llibre, una espècie de guia per a joves emprenedors que, com les guilles, busquen ser els més murris de tots. Avui Foxcroft s'ha convertit en un guru dels negocis. L'avala haver estat l'home que, el 1987, va fundar Fox 40 International, la marca de xiulets que utilitzen la majoria d'àrbitres professionals d'arreu del món i de tota mena de disciplines: des del futbol o el bàsquet fins al rugbi o l'hoquei.

De tant en tant, el doctor Modest Furest empunyava el maletí i sortia de la consulta per visitar els pacients dels pobles del voltant. Ell era de Sant Pol de Mar, al Maresme, però feia anys que exercia a Girona, en un despatx a tocar de l'església del Sagrat Cor. A finals de la dècada de 1870, quan ja feia vuit anys que s'havia llicenciat, el van cridar diversos cops de Caldes de Malavella, a la Selva, un poblet que aleshores tenia menys de 2.000 habitants. Cada cop que hi posava els peus, es quedava embadalit observant un ramat d'ovelles. Sempre estaven arremolinades al voltant d'una deu d'aigua i, segons el pastor, mai es posaven malaltes. El doctor va agafar una mostra d'aigua i la va analitzar al laboratori. El resultat va sorprendre'l: brollava amb el seu propi gas, a 60 graus de temperatura i tenia una composició mineromedicinal única.

El 1914, el cel de Sant Sebastià s'emboirava cada vegada que les grans xemeneies de Lagarto escopien fum. N'hi havia quatre i coronaven un estol de naus industrials acabades d'estrenar. Al darrere hi havia dues famílies basques, els Lizariturry i els Rezola, que havien fet fortuna produint bugies. Tenien bon olfacte per als negocis: havien sabut anticipar-se a la Primera Guerra Mundial, que va frenar en sec les vendes del seu sector. El 1910, havien sentit a parlar de Peter Krebitz. Era un inventor alemany obsessionat per trobar una substància que permetés millorar la higiene de la societat europea de l'època: des de rentar roba fins a netejar petites ferides. El van contractar i van deixar que muntés un laboratori a la ciutat donostiarra. L'objectiu: aconseguir fer el millor sabó del món.

A cada racó del Port Vell. En banderoles i tòtems arreu de la ciutat. A la televisió. Als envasos d'alguns productes del supermercat. En pantalles gegants que els comerciants instal·len per convidar la ciutadania a seguir la Copa Amèrica. En mostres i fires comercials organitzades ex professo per a la competició. Des de fa uns mesos, caminar per Barcelona és llegir el nom de Louis Vuitton cada dues passes. La marca de luxe és la principal patrocinadora de la competició de vela més important del món, que ha atracat a la capital catalana i que s'hi estarà fins a l'octubre. Gairebé a tot arreu on hi ha el logotip de la competició, hi apareix també el de l'exclusiva marca al costat. Ho ha aconseguit després de desembutxacar uns 20 milions d'euros, segons diversos mitjans. Però qui era el Louis que va donar nom i cognom a l'imperi més conegut pels amants de l'exclusivitat?

Un dia del 1965, a dos quarts de set de la tarda, Juan Manuel Chacón va posar els peus per primer cop a Catalunya. Ho va fer a l'andana de l'Estació de França, amb tan sols 16 anys. Tenia les cames encarcarades: havia estat gairebé 17 hores embotit al seient d'El Sevillano, el tren que diàriament unia la capital andalusa amb la catalana. Com ell, dins del llarg comboi, hi viatjaven homes solitaris i famílies senceres que emigraven a Catalunya amb l'esperança de trobar-hi una vida millor. La famosa cadena de restaurants de cuina italiana La Tagliatella és filla d'aquest fenomen i, concretament, de l'esforç i la suor de Chacón, un jove que no va parar de picar pedra a Catalunya fins que va topar amb una inesperada veta d'or: la pizza.

A la regió alemanya del Ruhr, a tocar de Dinamarca, hi ha la ciutat de Hagen. Té 185.000 habitants i és famosa, principalment, per acollir una de les universitats més grans del país. Molta gent li atribueix també un altre mèrit: ser el bressol dels gelats Häagen-Dazs. Qui ho fa, però, s'equivoca. Tot i tenir noms molt semblants, la ciutat i la marca no tenen res a veure. De fet, la cadena ni tan sols té establiments a la zona: per anar al més proper cal recórrer 210 quilòmetres, fins a Frankfurt. L'origen de la marca tampoc té res a veure amb el pintor Theodor Hagen, ni amb la cantant punk Nina Hagen, ni amb el fill adoptiu de Vito Corleone, Tom Hagen, a les pel·lícules d'El Padrí. Häagen no és cap cognom. Com passa amb Dazs, no vol dir res.