"Després van venir dies de massacre orgiàstica. Jueus de tota la regió, famílies en carretes, dones empenyent els seus fills en cotxets, trens plens de jueus, columnes de jueus a peu eren arrossegats cap a la ciutat, per centenars, per milers, i eren massacrats arreu, als carrers, als camps, a les places. Els enterraven en fosses comunes —alguns encara vius–. Els disparaven, disparaven, disparaven. Vaig veure un oficial alemany que s’acostava i observava una nena bonica de tretze anys que acabaven de baixar d’un tren. Aleshores va treure amb calma el seu ganivet de baioneta i li va obrir el ventre. Jo ho vaig veure". Mordecai Striegler, jueu polonès, fugitiu de diversos camps i guetos, explicava al periodista nord-americà Meyer Levin episodis de la seva vida i supervivència, un dia d’abril del 1945 a Buchenwald.

Aquest diumenge, l'extrema dreta podria consolidar-se a Alemanya si es compleixen les previsions de les enquestes. Tot Europa n'estarà pendent perquè del resultat d'aquestes eleccions federals en dependrà, en bona part, la política del continent. És per això que l'humorista alemany Jan Böhmermann ha dit la seva al diari nord-americà The New York Times sobre el país teutó, que defineix com tot un inventor de paraules llargues i complicades, i de nazis.

Hi ha sèries que, sense gaires filigranes, tenen la capacitat de proporcionar a l’espectador un aprenentatge més enllà de l’entreteniment lògic que se li suposa a tota ficció. No des del punt de vista de l’alliçonament, sinó que donen la possibilitat de descobrir els detalls d’una realitat, d’uns fets històrics, a través d’estimular la curiositat. És el cas de La casa alemana (Deutsches Haus) a Disney+. És una producció basada en el llibre homònim d’Annette Hess, una autora especialitzada en el passat recent d’Alemanya. L’any 2018 va publicar la novel·la d’èxit internacional que ara s’ha convertit en sèrie, també amb guió seu. L’acció transcorre a Frankfurt el 1963, durant el judici contra els responsables nazis del camp d’extermini d’Auschwitz. La protagonista és Eva Brühns, una jove alemanya de vint-i-quatre anys que ha crescut en la postguerra, en què s’ha aïllat les noves generacions de la història passada. L’Eva assumeix amb absoluta ingenuïtat la feina de traductora del polonès a l’alemany en aquest judici. Serà la intèrpret dels supervivents d’Auschwitz mentre ajuda els seus pares en el restaurant familiar que regenten a la ciutat. 

Ricardo Dudda (Madrid, 1992) volia explicar la història del seu pare, Gernot Dudda, que era un nen quan va fugir de Prússia després de la Segona Guerra Mundial i va malviure en camps de refugiats durant bona part de la seva infància. Tanmateix, mentre parlaven i remenava els arxius familiars que li havia deixat la vídua del seu oncle, es va topar amb un passaport amb una esvàstica i unes taques de sang. Era del seu avi, Richard, amb qui comparteix el nom. Indagant va descobrir que va participar en l'Holocaust a Bielorússia, Rússia, Letònia i Lituània entre 1943 i 1944. "Intuíem que hi havia alguna cosa, però no fins a aquest punt. No només va estar involucrat en la guerra sinó també en la part més fosca de l'Holocaust, en la persecució de jueus i en la neteja ètnica", explica Dudda, que parla del pare, de l'avi, de la culpa i també de les víctimes que hi va haver a Alemanya a Mi padre alemán (Libros del Asteroide).