Sr. i Sra. Smith (2005), la pel·lícula, es va estrenar en el moment de màxima esplendor de la marca Brangelina. No hi havia parella més atractiva en el món de l'espectacle i la pel·lícula aprofitava el ganxo de Brad Pitt i Angelina Jolie per oferir una visió paritària del blockbuster. Érem davant d'un film que, a partir de la història d'un matrimoni en què els dos membres són assassins a sou que tanmateix desconeixen les seves veritables identitats respectives, combinava acció amb comèdia romàntica, tot embolcallat en els valors d'una producció mainstream de prestigi.

"Quina és la teva cantant preferida?", pregunta la Dre cada cop que s'acosta a algú. La seva és Ni'Jah, una variant fictícia de Beyoncé, per a qui aquesta jove que comparteix pis amb la germana ha desenvolupat una devoció malaltissa. No és l'única. Al voltant de la Ni'Jah pul·lula tot un exèrcit de seguidors que comenten a les xarxes la seva carrera i la defensen de qualsevol atac. Són l'Eixam, una rèplica de la fanbase de Beyoncé, la Bey Hive. Al primer episodi d'Enjambre, la Dre planeja anar a un concert de la Ni'Jah amb la seva germana, amb qui sempre van compartir la passió per la cantant. Però les coses es compliquen. Què passa quan la teva còmplice ja no mostra el mateix interès pel vostre objecte d'adoració? Es pot suïcidar algú inspirat per una cançó? Una sèrie d'esdeveniments condueixen la Dre a una espiral homicida. Els seus objectius: persones que han manifestat en públic que detesten la Ni'Jah.

Desconcertant, enigmàtica, inusual, particular, original i lliure. Sobretot molt lliure. Ha arribat a Disney+ la tercera temporada d'Atlanta, una ficció dels germans Glover no gaire coneguda a l'Estat, on fins ara s'ha mantingut en cert culte tot i ser un èxit als Estats Units. Catalogada sovint com a comèdia, un tret no gaire distintiu de l'obra, és una ficció que navega de forma independent entre la melancolia, la crítica, el surrealisme i l'absurd, i que no es lliga a les narratives clàssiques de les sèries. La trama principal gira al voltant de la relació entre el raper Paper Boi i el seu cosí Earn, el mateix Donald Glover, que li fa de mànager. Junts han anat escalant en la indústria musical fins a arribar a aconseguir una gira de concerts per Europa, que és el punt on comença aquest nou catàleg d'episodis.

Alim Smith firma els atractius cartells de la tercera temporada d'Atlanta, en què apareixen els quatre protagonistes amb les faccions desencaixades i pintats a l'oli amb colors cridaners. A primera vista, l'obra de Smith fa pensar en una variant pop del cubisme, però el pintor s'emmarca en l'anomenat afrosurrealisme, un corrent artístic que fa visible una experiència de la realitat pròpiament negra que romandria invisible en la cultura hegemònica blanca. La idea d'un surrealisme específicament afroamericà li escau també a Atlanta, la sèrie de Donald Glover que des de la primera temporada, però sobretot en la segona i la tercera, acabada d'estrenar, es mou per l'esfera de l'estranyesa, un territori que va inaugurar David Lynch amb la molt surrealista Twin Peaks, però en què poques sèries més han gosat endinsar-se.

La por de possibles cancel·lacions ens està obsequiant amb sèries més ensopides i menys arriscades. No s'ho pregunta, sinó que ho afirma Donald Glover, creador d'Atlanta, una de les millors ficcions nord-americanes dels últims anys. El creador va escriure un fil a Twitter en què assegurava que la gent comença a estar "cansada de veure pel·lícules i sèries avorrides": "Tenim obres avorrides que no experimenten perquè els creadors tenen por". És l'enèsim atac contra l'anomenada cultura de la cancel·lació, que és l'acció de reprovar o bandejar algú a causa d'un fet ofensiu o qüestionable, que ja va topar amb una vigorosa oposició l'any passat amb el manifest contrari que signaven, entre altres, intel·lectuals com Martin Amis, Margaret Atwood i Noam Chomsky i que alertava del "clima d'intolerància instal·lat en el debat públic". Però aquestes noves declaracions tenen força simbolisme: no només perquè Glover, que també és un dels rapers més importants i talentosos de l'actualitat –amb el sobrenom de Childish Gambino–, és una persona racialitzada i una estrella de la cultura pop d'avui, sinó també perquè qüestiona directament la gènesi de la creació. I no és el primer: el comediant Dave Chapelle s'ha manifestat en termes semblants.

01

La segona entrega d’ Atlanta, Temporada de robatorios, arrenca amb una seqüència on un parell de col·legues, després de jugar al FIFA a casa seva, es dirigeixen a una mena de McAuto que acaben atracant. Tot plegat desemboca en una violència inesperada entre un grup de personatges que no tornarem a veure en tota la sèrie. I així els nous capítols de la ficció creada per Donald Glover queden marcats per la idea que els protagonistes conviuen amb una agressivitat latent que pot emergir en qualsevol instant de la rutina quotidiana. Sobretot si ets negre. “S’acosta Nadal i tothom vol menjar; comença la temporada de robatoris”, raona el Darius, el filòsof fumeta d’Atlanta, com a explicació d’aquest increment en el nombre d’assalts al carrer. “I això és Amèrica”, li falta afegir.

Entre el 2009 i el 2014, per als seriòfils, Donald Glover era el Troy, l'atleta amb la carrera truncada que compartia amistat amb l'Abed, el geek de la sèrie, a la imperdible Community. Glover va abandonar la sitcom universitària de Dan Harmon a mitjans de la cinquena temporada per centrar-se en els altres projectes que tenia en ment. Tot just començava la seva carrera al hip-hop com a Childish Gambino i a més volia tirar endavant un projecte de sèrie pròpia. Community, però, no era la seva primera feina a la ficció televisiva. La gran Tina Fey l'havia fitxat, quan tot just s'acabava de llicenciar, per a l'equip de guionistes de Rockefeller Center. Així que, a l'hora d'encarar un projecte personal, Glover disposava d'experiència en el camp de la comèdia televisiva com a actor i escriptor de respectivament dos dels millors títols de la història recent d'aquest gènere.