Són les sis del matí i els més petits ja esmorzen per anar a l'escola. I com que és dilluns, les primeres paraules les entonaran drets, mirant a l'infinit: "No tinguis por, aquesta bandera vermella onejant a l'horitzó no s'esvairà", canten plegats al pati de l'escola. Perquè la primera lliçó de cada dilluns durant tota la seva vida educativa consisteix a cantar l'himne del país i rendir tribut al fundador de Turquia, Mustafa Kemal Atatürk. Si li preguntes a qualsevol infant, ho sap tot sobre ell: vida, miracles i dates clau. I és a tot arreu: al pati de l'escola, als passadissos i a les aules. La imatge del líder sempre els observa, sigui mentre resolen problemes de matemàtiques o quan assenyalen rius i muntanyes a les lliçons de geografia.

Francesco i Barbara són pares primerencs d'un nen alegre i curiós que va bufar vuit espelmes a principis de l'estiu. Paolo va aterrar a Itàlia procedent del Perú al juny després de diversos anys intensos de burocràcia per aconseguir l'adopció i un viatge de gairebé tres mesos a Lima en què la família al complet per fi es va poder reunir. L'arribada del nen a la vida de la parella va suposar una revolució, sobretot, per la manca d'ajuda per poder compaginar la vida laboral i familiar.

La Maria és catalana, fa deu anys que viu a l’Argentina i té un fill, el Lucas, de sis. A Barcelona, ella va estudiar sempre a l’escola pública, però a Buenos Aires porta el fill a una privada, sobretot per la regularitat en el calendari escolar. “A la pública hi ha moltes jornades de vaga, inassistència del professorat i mobilitzacions. Han arribat a passar setmanes senceres sense classe”, diu. Ho confirma el Matías, de 19 anys, que s’està formant en electrònica en un centre tècnic (l’equivalent a un grau mitjà a Catalunya) de caràcter públic: ell no dubta del valor que té el fet que “l’educació és completament gratuïta”, però lamenta que “les absències dels docents són constants i els materials no estan en bon estat”.

"Recordo com, de petita, anava a l'escola amb por que els israelians entressin a Gaza. Durant la Segona Intifada, em despertava cada nit amb el soroll dels tancs i les bombes. No vam poder anar al col·legi durant molts dies. Vaig deixar el meu país per estudiar i poder construir el meu futur", explica la Baraa, de 29 anys, que fa un doctorat a Barcelona i té els nebots a la Franja. Ara els toca a ells viure la mateixa experiència. O pitjor, a causa de la guerra a Gaza.

A l'entrada de qualsevol escola pública a França hi ha la bandera francesa, l'europea i el lema de la Revolució que avui continua representant els valors de la República: "Llibertat, igualtat, fraternitat". L'escola ha de transmetre aquests valors, segons la filosofia educativa del país. Per això l'escola pública –molt ben valorada, malgrat els problemes que arrossega– és gratuïta i és obligatòria a partir dels tres anys. Vuit de cada deu alumnes opten per la pública davant de la concertada o la privada. L'escola pública francesa també és laica, un altre dels valors més arrelats al país. Les autoritats s'ho prenen molt seriosament: estan prohibits a les aules tots els símbols religiosos ostentosos, incloses les creus cristianes i els vels musulmans, i no es fa classe de religió.

La fractura social que esquinça el Brasil, un dels països amb més desigualtat del planeta, alimenta un apartheid econòmic en el qual els infants en són cronològicament els primers protagonistes o víctimes depenent del cantó on els hagi tocat néixer. Un dels indicadors que exposen les dificultats financeres, estructurals o temporals, és haver de matricular els fills a l’escola pública, d’on en fuig tothom que té mínimament recursos.

En Diego Velázquez és periodista i, igual que la seva dona, treballa fins cap a les cinc o les sis de la tarda. Aquests horaris estan dins de la normalitat dels estàndards de Bèlgica i, per tant, cap dels dos pleguen excepcionalment d'hora. Tot i això, els diferents casals públics bé de preu que ofereix el sistema educatiu belga faciliten que puguin gaudir d'una prou bona conciliació laboral. "En aquest sentit, no ens podem queixar gens ni mica", admet Velázquez, que és d'origen luxemburguès però fa gairebé deu anys que viu a Brussel·les.

Guo-guo, un diminutiu familiar que es podria traduir com a pometa, començarà el col·legi el proper curs. Tindrà sis anys, que és quan comença l’educació obligatòria i gratuïta a la Xina. La vida de Guo-guo i de la seva família canviarà dràsticament. Serà l’inici d’una llarga cursa plena d’obstacles que es viu com un objectiu familiar. Els seus pares, que viuen a Pequín entre el quart i el cinquè anell de circumval·lació, l'equivalent al Prat de Llobregat si parléssim de Barcelona, hauran de deixar el modern apartament amb ascensor on viuen i que els van ajudar a comprar els avis paterns. Es traslladaran més al centre de la ciutat, entre el segon i tercer anell, que és on es troben les millors escoles públiques de Pequín, les que ofereixen més possibilitats per entrar a la Universitat.

El 30 d'octubre va suposar un gran alleujament per a la Caroline Robertson, ja que després d'una setmana de vacances, el fill ha tornat a classe. La trobo a les portes de la Hillyfield Academy, una escola primària mixta del districte de Waltham Forest, al nord-est de Londres, per a alumnes fins als 11 anys. Es finança amb recursos públics, però és gestionada per un trust, de forma pseudoprivada. Aquesta és una de les característiques de la reforma que van començar a introduir els laboristes a Londres a principis de la dècada dels 2000, i que va cobrar un renovat impuls sota la tutela dels conservadors en la darrera etapa del govern de David Cameron, entre 2015 i 2016, abans que dimitís.

Cada dia l’Alonso es desperta a les 6:30 del matí per arribar puntual, a les 7:55, a l’institut de la perifèria de Santiago, ciutat on viu. Té una hora de trajecte en transport públic i després –tres dies per setmana– l'espera nou hores a classe, amb una pausa de 30 minuts i una hora per dinar. “Són massa hores seguides en una aula, amb un professor que ha de dirigir a 40 alumnes, sense activitats lúdiques o de lliure elecció que formin part de la jornada”, diu José Hormazábal, pare de l’adolescent, de 16 anys, i la seva germana Maite, de 12.

“El primer que faig és obrir les finestres, que corri l’aire”, explica la Lucie Traoré, que fa 13 anys que viu en un barri popular de Bobo-Dioulasso, a l’oest de Burkina Faso i prop d’un camp d’entrenament militar. “Estem acostumats als trets i els nens són molt conscients de la situació d’inseguretat que viu el país”, explica la Lucie sense estranyar-se i apuntant que només cal ser "resilient i prudent", un tema que per a algú de fora costa d’entendre.

Si hi ha una paraula que sempre apareix a la conversa quan es parla de criatures a Grècia és conciliació. Conciliar la criança dels fills i filles i les activitats professionals dels progenitors resulta complicat en un país on els infants surten a la una del migdia de l'escola, tant a la pública com a la privada. Si bé s'ofereix a les famílies la possibilitat que es puguin quedar fins a les quatre o cinc (depenent del centre escolar), molts dels progenitors opten per endur-se'ls a casa i intentar gestionar com poden el temps.