No, efectivament, això no és una crítica. O sí. Podria ser-ho atès el context de l’homenatjat? Anem a pams.

Heu de conèixer l’Orin O’Brien. La descobrireu a Netflix, en un documental preciós de només trenta-cinc minuts que us robarà el cor. No us perdeu The only girl in the orchestra (La única mujer de la orquesta). L’any 1966 va ser la primera música contractada a temps complet per la filharmònica de Nova York. Leonard Bernstein, el director, va dir d’ella: “Adoro l’Orin perquè irradia llum a la nostra orquestra. La seva implicació musical és absoluta. I cada vegada que miro cap a ella, i inevitablement me la trobo mirant-me fixament, m’admira la seva concentració. Com s’ho fa? ¿Té memoritzada cada nota de cada part de contrabaix de cada obra? Resulta tan impossible com qualsevol altre miracle”. Però no tot van ser afalacs a la seva trajectòria. En el documental, dirigit per la seva neboda Molly O’Brien, podem veure com recupera alguns retalls de premsa que es van fer ressò de la seva contractació: “La senyoreta O’Brien té tantes corbes com el seu contrabaix”, “A les gires, els homes l'hi compensen barallant-se per portar-li l’equipatge i guardar-li un seient al seu costat”. O’Brien, horroritzada per uns comentaris que havia oblidat, nega que això fos veritat. Quan Zubin Mehta era el director de la filharmònica de Los Angeles va fer referència al fitxatge d'O’Brien dient que en una orquestra no hi havia lloc per a les dones. “Si és atractiva, no puc actuar amb ella. Si no ho és, tampoc”. Mehta afegia: “El seu recorregut en l’orquestra no és tan llarg com el d’un home. No són tan bones als seixanta com ho és l’home a la mateixa edat”.