Santos Cerdán va declarar al Senat que “Hi ha un abans i un després de la foto amb Puigdemont”. Un home que s’està jugant la presó es defensa com pot, i això, en els temps que corren a Espanya i al món, equival a afirmar que el seu processament és polític. Després de la recent condemna al fiscal general de l’Estat, basada en indicis, ¿qui pot negar la versemblança que Cerdán pogués ser encausat per haver segellat amb Puigdemont l’acord per a la investidura de Sánchez? Sí: quan Pedro Sánchez el va deixar caure, Cerdán va quedar tocat i enfonsat. Per tant, és pertinent preguntar-se si no hi ha res de la suposada corrupció, o si són compatibles simultàniament la corrupció i la persecució judicial de Cerdán com a avís a navegants socialistes.

Els escàndols al voltant del PSOE, de corrupció i relatius a conductes d'assetjament masclista, a banda de ser molt preocupants perquè qüestionen la probitat del sistema polític i minen la credibilitat de la ciutadania, auguren una alternança cada dia més probable a favor de la dreta ultramuntana. A aquest context cal afegir-hi les decisions judicials incompatibles amb l’estat de dret, per dir-ho finament. Alguns experts, com l’exmagistrat José Antonio Martín Pallín, han parlat obertament de cops d’estat judicials. L’episodi més grotesc darrerament ha sigut la sentència del Tribunal Suprem que ha condemnat el ja ex fiscal general de l’Estat Álvaro García Ortiz després d’una instrucció de molt baix nivell. Els cinc magistrats que van votar a favor de la condemna pertanyen al sector més conservador de la judicatura.

Daniel Escribano (Palma, 1978) és doctor en sociologia i traductor. Ha publicat Judicis polítics sota la democràcia militant espanyola (Documenta Balear), en què analitza quatre processos judicials: la condemna al senador de Batasuna Miguel Castells per assenyalar el govern per la guerra bruta contra ETA, el cas del setge al Parlament el 2011, la causa contra Valtònyc i la repressió judicial al Procés.

El fiscal del judici a la família Pujol ha afirmat aquest matí que “No es poden introduir qüestions d'índole política en una qüestió processal, jurídica i substantiva com és la investigació i l'enjudiciament d'uns delictes". La frase és tan rodona que si l'hi fessin dir a un actor del Polònia i hi afegissin uns riures enllaunats al darrere valdria com a gag.

El PSOE és perfectament conscient que a Espanya hi ha un problema greu amb la judicatura i ha decidit intervenir-hi per la via legislativa. En pocs mesos ha presentat fins a tres lleis al respecte. En primer lloc, la llei d'eficiència judicial, que ja està en vigor i que amb l'excusa de modernitzar una administració de justícia que en molts aspectes sembla del segle XIX el que fa és introduir canvis per restar poder als jutges instructors. En segon lloc, la llei contra el lawfare, que planteja limitar l'ús de la figura de l'acusació popular per evitar instrumentalitzacions polítiques. I, en tercer lloc, la llei que s'ha presentat avui i que pretén "democratitzar" l'accés a la carrera judicial perquè la renda dels aspirants no sigui un impediment.

El lawfare, que aquí coneixem com a judicialització de la política, ha acompanyat el procés independentista des dels inicis. Molta gent l'ha patit i es podria dir que en bona part ha aconseguit els seus principals objectius. Consisteix en intentar guanyar als tribunals el que no es pot guanyar al carrer i als Parlaments. És a dir, en impedir que els poders legislatiu i executiu puguin exercir les seves funcions lliurement penalitzant qualsevol modificació de les lleis existents o, també, retorçant l'esperit de la llei en funció de les idees polítiques d'un determinat grup polític, o de determinats professionals de la justícia. L'espectacle vergonyós de veure parlamentaris de Vox exercint d'acusació popular en el judici del Procés, per exemple, exemplifica això de què estem parlant.

El PSOE passa a l'acció contra el lawfare judicial. El grup parlamentari ha registrat aquest divendres al Congrés una proposició de llei per limitar l'acusació popular i impedir que s'obrin causes a partir de querelles que es basen en retalls de premsa. Si s'aprovés, podria decaure la causa contra Begoña Gómez, la dona del president espanyol, Pedro Sánchez. A més, la iniciativa vol fixar que els jutges hagin d'abstenir-se o ser recusats en casos sobre els quals s'hagin manifestat políticament. "Arran del que hem viscut en els últims temps, hem adoptat una decisió que ens semblava urgent: frenar la persecució i l'assetjament que l’extrema dreta fa contra creadors, artistes i adversaris polítics utilitzant mecanismes judicials per obtenir objectius particulars", ha argumentat el portaveu socialista, Patxi López, en una roda de premsa. La llei inclou també la supressió del delicte d'ofenses religioses.

Suposo que no cal insistir gaire que el fet que el Tribunal Suprem hagi imputat el fiscal general és molt greu.

La il·luminació regeneradora que va tenir Pedro Sánchez en els seus cinc dies de retir és interminent i s'encén a estones. El fulgor reformador tendeix a enterbolir-se, o directament a apagar-se, quan el president espanyol s'ha d'enfrontar amb un poder judicial que se li ha declarat obertament en rebel·lia amb la llei d'amnistia. Però brilla amb més claredat quan es tracta de sortir al pas de la premsa i els creadors d'opinió del nacionalisme d'ultradreta, és a dir, tot l'entorn mediàtic del territori PP, Vox i voltants. O, dit encara amb una altra paraula, el focus d'intoxicació de l'opinió pública que el mateix Sánchez va batejar amb el nom de la fachosfera.

Un dels arguments de l'unionisme per combatre l'independentisme sempre va ser que Espanya era un estat de dret on la separació de poders funcionava perfectament, mentre que una Catalunya sobirana ràpidament podia lliscar cap a una mena de Kosovo, un estat il·liberal ofegat en la corrupció. Però ves per on que ja tot l'espectre de l'esquerra espanyola, inclosos pilars tan bàsics del règim del 78 com el diari El País, parla obertament de lawfare, és a dir, de com la justícia interfereix en la resta de poders per motivacions polítiques.

Avui fa just fa vuit dies que vaig titular aquesta anàlisi “Pedro Sánchez tasta el lawfare”, l’ús polític de la justícia. Doncs bé, avui, una setmana més tard, és el mateix Sánchez el que la denuncia. En una nova carta als ciutadans,

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha tornat a utilitzar el mètode que tan bé li va anar en les eleccions catalanes: una carta a la ciutadania en què denuncia la maniobra del jutge que investiga el cas de la seva dona, Begoña Gómez, per fer pública la seva citació en plena campanya electoral. "Habitualment s'ha seguit la regla no escrita de no dictar resolucions susceptibles de condicionar el desenvolupament normal d'una campanya electoral i, per tant, el vot dels ciutadans. En aquest cas resulta evident que aquesta pràctica no s'ha respectat. Deixo al lector extreure les seves pròpies conclusions". Mai en la història democràtica recent un president del govern havia insinuat de manera tan clara que un jutge està actuant amb motivacions polítiques, és a dir, que està practicant el que es coneix com a lawfare.

Es miri com es miri, l'aprovació de la llei que amnistia els encausats pel Procés és un fet històric que marca un abans i un després en la democràcia espanyola. Per primer cop des de l'entrada en vigor de la Constitució s'aprova una llei d'amnistia que té un innegable rerefons polític i que no té el suport d'una part notable de la cambra, la que representa la dreta i l'extrema dreta. D'alguna manera, amb aquest gest el PSOE fa un pas per reconèixer que no només la resposta judicial als fets de l'octubre del 2017 va ser injusta i desproporcionada, i que per tant és necessari implementar un perdó general, sinó que a Espanya hi ha un problema greu de lawfare, és a dir, d'utilització de la justícia amb fins polítics. El fet que el debat sobre l'amnistia hagi coincidit en el temps amb la investigació oberta a la dona del president Pedro Sánchez ha acabat de decantar la balança i esvair els dubtes, que al principi eren molts, a dins del PSOE. Per tant, un cop constatat quin és el punt feble de la democràcia espanyola, és esperable que el PSOE es decideixi ara a fer més passos per evitar que aquest "govern dels jutges" que ha declarat la guerra a l'executiu espanyol se surti amb la seva.

Encara que la motivació última resulti impenetrable i només l'interessat en tingui la resposta, el fet és que l'episodi de la carta de Pedro Sánchez ha suposat un fort canvi de direcció de la legislatura. Fins a la publicació de la carta, l'amnistia ho omplia tot. De cop, la conversa ha canviat i ens trobem tots discutint sobre democràcia, boles, clavegueres, màquines de fer fang i crispació.

Es pensa que fins que ell no es lleva el sol no surt. Aquesta dita resumeix bé el tarannà de Pedro Sánchez, que ha aconseguit situar tots els focus sobre ell gràcies a la insòlita performance de la setmana passada, quan va dimitir de les seves obligacions durant cinc dies, tancat a la Moncloa, i va fer veure que meditava sobre la seva continuïtat com a president. A fora, el PSOE aguantava la respiració fiant-ho tot a l’única carta que tenen, i el PP tenia el cava a la nevera per celebrar aquest desgavell.

Aquest matí he tingut interès a sentir l’entrevista que l’Àngels Barceló li ha fet a Pedro Sánchez a la SER. Volia comprovar si després d’haver dormit, Sánchez era capaç d’explicar millor que ahir què proposava ell, que és el president del govern espanyol i té instruments al seu abast, per aconseguir el tan noble propòsit de la regeneració democràtica.

El president espanyol torna de cinc dies de reflexió i, després d’un llarg i emotiu introit pensat perquè pensem que plega, finalment anuncia que, ara, ell i la seva dona se senten més forts i que, per tant, continuarà a la presidència perquè no pot ser que els dolents guanyin els bons. Explica també que les mostres de suport, sobretot les del seu estimat partit, han influït decisivament en la seva decisió. Es marca un objectiu molt noble, com és “la regeneració pendent de la nostra democràcia”, però no concreta cap mesura per aconseguir-la; només ens assegura que aquests cinc dies seran un punt i part. Va comunicar que suspenia l’agenda amb una carta personal i, quan reapareix, cap periodista no li pot preguntar res.

La concentració a la seu del PSOE amb ministres cantant “¡Sánchez, quédate!” i els manifestos contra el colpisme mediàtic i judicial són, en el millor dels casos, una ingenuïtat. Perquè contemplats fredament, fan angúnia: és que el PSOE baixa ara de la figuera i no s’havia adonat de quins són els fonaments de la democràcia a Espanya?

Mentre vostè llegeix aquestes ratlles, Pedro Sánchez està reflexionant a la Moncloa sobre si ha de continuar o ha de dimitir. Dilluns ens dirà el què, i mentrestant ens té a tots atrapats, esperant el desenllaç per la part que ens toca, que en el cas de les eleccions catalanes és una part decisiva perquè, des que va publicar la carta, tot gira al voltant de la seva possible renúncia a la presidència.

Pedro Sánchez, hagi estat una qüestió purament personal o no, ha fet caure el seu anunci com una bomba just quan comença la campanya electoral catalana. La carta de Sánchez dient que s’atura a reflexionar i que dilluns dirà si plega em recorda allò que deia Felipe González: que al començar una campanya has de llançar un coet al cel perquè tothom se’l quedi mirant, metàfora que vol dir que tu ets el que ha de dominar la conversa i fer-ho girar tot al teu voltant. Quin candidat portava fins ara la iniciativa emocional, en aquesta campanya? Puigdemont i la possibilitat que tornés a casa després de més de sis anys d’exili. “Tornarà Puigdemont?”, era la pregunta. Des d’ahir al vespre la pregunta és “Plegarà Sánchez?”.