El Líban espera amb preocupació la resposta israeliana per l'atac letal a Majdal Shams, que va matar dotze menors aquest dissabte i que Tel-Aviv ha atribuït a la milícia Hezbollah. La incertesa i la precaució davant d'una escalada més gran al país ha portat diverses ambaixades, com les d'Itàlia, Alemanya, França i els Estats Units, a demanar als seus nacionals residents a Beirut que en marxin com més aviat millor. El caos també s'ha apoderat de l'aeroport internacional Rafic Hariri, on algunes companyies internacionals han cancel·lat els vols des de i cap a Beirut o els han posposat, en previsió a un atac imminent. A l'aeroport s'han vist aquest dilluns llargues cues de passatgers que hi han anat per revisar l'estat dels seus vols per la confusió de retards i cancel·lacions.

La meva estada a França aquest curs acadèmic ha estat plena d'anades i vingudes interessants. Per començar, l'alcaldessa de París, Anne Hidalgo, va cancel·lar a principis de desembre un acte sobre antisionisme i antisemitisme en què jo aspirava a deixar clara la diferència entre tots dos. L'acte es va tornar a programar i es va celebrar a Pantin, al nord-oest de la capital, on va acudir molta gent per escoltar la conversa que vaig mantenir sobre aquest tema amb Françoise Vergès, Michèle Sibony i Oliver Marboeuf, un productor i autor vinculat al Relais de Pantin. Entre les organitzacions patrocinadores hi havia dos grups jueus antisionistes i altres organitzacions d'esquerra. Després de l'acte, l'agència Paroles d'Honneur en va publicar un enregistrament, del qual els meus detractors van extreure i difondre un fragment on jo apareixia dient que els atacs perpetrats contra ciutadans israelians el 7 d'octubre formaven part d'un moviment de resistència. Jo proposava que no consideréssim Hamàs com un grup terrorista, sinó com una part d'aquest moviment. El que el fragment no incloïa era la continuació del meu argument: que podem, i ho hem de fer, estar en desacord amb les tàctiques d'un moviment com aquest, i que, al meu entendre, ens hem d'oposar tant a les atrocitats comeses aquell dia com a les accions genocides de l'Estat d'Israel. Després vaig parlar de la no-violència i del que significa, i vaig emfasitzar que el meu desig per a la regió, que molts altres comparteixen, és una forma de governança que encarni els principis d'igualtat, justícia i llibertat per a tothom, independentment de la seva religió, raça o origen nacional.

A mesura que el matí del 7 d'octubre s'allunya, els seus horrors no paren de créixer. Una vegada i una altra els israelians ens expliquem el que ja s'ha convertit en part de la història formativa de la nostra identitat i el nostre destí. Com durant diverses hores els terroristes de Hamàs van envair llars d'israelians, van assassinar unes 1.200 persones, van violar i segrestar, saquejar i incendiar. Durant aquestes hores terribles, abans que les forces de defensa d'Israel sortissin del seu estat de commoció, els israelians van tenir una perspectiva dura i concreta del que podria passar si el seu país no només patís un cop dur, sinó si realment deixés d'existir. Si ja no hi hagués Israel.

Ofensiva. Els combats han tornat a Gaza. No hi ha hagut marge per a un alto el foc permanent. La treva s’ha esfumat, i l’operació terrestre israeliana s’estén al sud de la Franja. Benjamin Netanyahu ha tornat a l’ofensiva militar i política, des de la divergència amb els Estats Units de Joe Biden, les crítiques a Emmanuel Macron i la crisi diplomàtica amb Pedro Sánchez. Menystenint les peticions expresses del secretari d’Estat nord-americà, Antony Blinken, de complir les lleis de la guerra i el dret internacional humanitari. "Israel té un dels exèrcits més sofisticats del món, capaç de neutralitzar l'amenaça que suposa Hamàs i alhora minimitzar el dany a homes, dones i nens innocents. I té l'obligació de fer-ho", va dir Blinken a Israel. Però l’estratègia de Netanyahu és una altra: els bombardejos aeris massius sobre zones poblades i la multiplicació de les víctimes civils. Com si els milers de morts servissin per compensar la brutal vulnerabilitat que els israelians van sentir el 7 d’octubre. La desproporció com a estratègia i com a escut psicològic. 

“El nombre de palestins morts és realment insuportable”. “Estic convençut que el terrorisme no es pot erradicar exclusivament mitjançant el pes de la força”. “Cal distingir entre els objectius militars i la protecció dels civils”. Certament, el president Sánchez no es va estar de res davant del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu. Fins i tot va insistir en els dos estats com a solució. A les imatges es palpava la tensió. Sánchez llegia –ni una coma per a la improvisació– i amb la mirada baixa transmetia una incomoditat desconeguda en ell. Més tard reblaria les seves paraules en la trobada amb el president Herzog: “La resposta no pot implicar la mort d’innocents”.

Víctimes. Una de les mentides de la immensa campanya de propaganda que es va desplegar als Estats Units per justificar la invasió de l’Iraq per part de George Bush pare el 1991 explicava que els soldats iraquians havien entrat en un hospital kuwaitià per emportar-se'n les incubadores i deixar morir els nadons a terra. Ho explicava el testimoni d’una tal Nayirah, una adolescent que va comparèixer davant el Congrés dels Estats Units mentre la televisió ho retransmetia en directe a tot el país. La Nayirah va resultar ser la filla de l’ambaixador de Kuwait als EUA, ben preparada per una consultora de comunicació internacional. Però abans no es va descobrir el muntatge, aquell testimoni ben amplificat va ajudar a vendre la necessitat d’una intervenció militar contra Saddam Hussein. Aquelles mentides van portar a una guerra. La veritat, en canvi, no serveix avui per aturar-ne una altra. 

Suports. La por a l’oblit s’ha instal·lat sobre el front de guerra ucraïnès. Por a una retallada de l’ajuda militar i financera occidental. Por a un desordre global que multiplica les crisis, canvia els focus mediàtics i aclapara la capacitat de resistència d’una opinió pública que no sap com pair tanta exhibició de violència i tan poca resolució diplomàtica. 

D’unes setmanes ençà vivim a Berlín. Ens hi hem mudat amb la Berta, la meva amiga, per coses que no venen a tomb i durant un temps limitat: ens n’aniríem a qualsevol lloc si sabéssim que tard o d’hora tornarem a casa. En sortir de Mauerpark, un diumenge lluminós dels que s’esgoten, un grup amateur canta What a wonderful world envoltat de turistes que s’aturen a escoltar-los. El cel és molt blau i, allà al fons, com ocorre els dies transparents, s’hi veu la Fernsehturm custodiant la ciutat. Abans de travessar el carrer, ens fixem en uns fanals encartellats amb anuncis dels ciutadans israelians segrestats per Hamàs: en demanen l’alliberament immediat. A Gaza, cauen bombes. 

Es pot afegir ben poc ara mateix sobre el conflicte àrabo-israelià que aboca Gaza a una devastació quasi absoluta. Tot i viure en l’era de la manipulació informativa, les imatges són massa evidents per haver-nos d’empassar aquell rotllo postmodern del filòsof francès Jean Baudrillard, que afirmava, arran de la guerra dels Estats Units amb Kuwait de l’any 1990, que aquella guerra mai havia existit –més enllà de fer-ho als nostres televisors.

Conflicte. El 2014 el setmanari The Economist va publicar una anàlisi sobre els desafiaments de la política exterior europea titulat “Anell de foc” que explicava com aquesta “aliança d’amics” que la UE havia somiat construir al seu veïnatge est i sud s’havia convertit, en realitat, en un anell de conflictes que es multiplicaven des del Caucas fins al Sàhara, i encenien les fronteres de la Unió. Una dècada més tard, aquell anell d’inestabilitat no només continua actiu sinó que està revifant vells conflictes congelats que impacten en un desordre que és global. La llista encara és llarga: més de 600 dies d’invasió russa a Ucraïna amb un front de l’est enquistat que es lluita encara quilòmetre a quilòmetre sense aconseguir trencar els equilibris de forces entre els dos bàndols; la presa de control de l’enclavament de l’Alt Karabakh per part de l’Azerbaidjan ha forçat el desplaçament d’uns 150.000 armenis; el cop militar al Níger, el juliol passat, es va convertir en el sisè pronunciament que s’ha viscut al Sahel i l'Àfrica occidental des del 2020; la violència al nord de Síria o l’estat fallit libi són el recordatori constant de la impotència occidental; i, des del 7 d’octubre, la guerra a Gaza, on ja hi ha hagut més de 8.000 morts, la gran majoria població civil, aprofundeix la crisi del dret internacional quan queda en mans de la lluita d’interessos entre potències globals.

Quan, el juliol del 2014, la meva unitat d’infanteria va arribar al primer poble de Gaza, vam buidar les cases tirant-hi granades per les finestres, volant portes i disparant a l’interior de les habitacions per evitar emboscades i trampes explosives. Ens havien dit que els civils palestins havien fugit. Em vaig adonar que no era veritat quan em vaig trobar al davant del cadàver d’una dona gran palestina amb la cara mutilada per la metralla. Estava estirada al terra de sorra d’una barraca enmig d’un bassal de sang.

Les guerres, les tristes guerres, com deia Miguel Hernández, no s'aturen. Aquests dies veiem com l’Estat d’Israel exerceix una violència brutal contra la població palestina, especialment la resident a la Franja de Gaza, com a represàlia al nefast atac perpetrat per Hamàs contra civils israelians. Parlem d’un estat que des que va començar l’ocupació el 1967 ha exercit sistemàticament violència contra la població palestina, ha imposat un bloqueig total sobre Gaza, ha desplaçat milions de persones i els ha negat el dret al retorn i ha violat el dret internacional públic i els drets humans de manera sostinguda infligint càstigs col·lectius contra la població civil. Israel ha creat una narrativa en què es presenta com un estat democràtic i modern davant uns àrabs retrògrads i islamistes, deshumanitzant la població palestina i aplicant un règim d’apartheid. Un relat que molts estats europeus han comprat. Només així s'entén el suport d’Ursula von der Leyen i Roberta Metsola a l’estat israelià en la seva ofensiva mortífera contra Gaza.

Sembla que el país europeu on el conflicte entre Israel i Hamàs es fa sentir amb més força és França. Tothom sap que aquestes darreres setmanes hi ha hagut nombroses amenaces de bomba que han forçat a desallotjar el Museu del Louvre, el Palau de Versalles i diversos aeroports, i el centre de París està sotmès a una vigilància armada per part de policies i militars. Però segons el ministre de l’Interior, la conseqüència més greu –ja que, de moment, la majoria d’aquestes amenaces les han fet menors d’edat amb ganes de “broma”– ha estat l’assassinat del professor Dominique Bernard, a Arràs, en mans d’un jove “radicalitzat”, de família musulmana procedent d’una exrepública soviètica veïna de Txetxènia.

La genialitat més gran que ha creat la imaginació humana ha estat la invenció de Déu, de tots els déus. Vist en perspectiva, és admirable que unes criatures que no troben explicació a fenòmens que els depassen, que no entenen el perquè de la seva existència, no es conformin amb el silenci com a resposta a les preguntes transcendentals i omplin el buit amb el seu instint fabulador. Els escriptors envegem aquesta capacitat de crear mites inversemblants que s’han cregut milions de persones al llarg dels segles, però a diferència dels profetes i sacerdots nosaltres teixim històries per entendre la naturalesa humana i no pas per sotmetre els membres de la nostra espècie a un orde suposadament superior carregat de pràctiques i rituals absurds per, de passada, aprofitar-nos del desassossec dels nostres contemporanis. Un escriptor que es cregués les seves pròpies ficcions seria carn de psiquiatre, però heus aquí que si les històries inventades són defensades des d’organitzacions amb poder i prestigi ningú diagnosticarà com a delirants aquells que hi creguin. 

Dilluns, l’exèrcit israelià va convocar la premsa estrangera a la base de les Forces de Defensa d’Israel. Volia ensenyar part del material gràfic que havien recollit de la massacre de Hamàs el 7 d’octubre. Van emetre’n una selecció de 44 minuts, en una sessió a porta tancada per a només cent periodistes. Era un muntatge terrible de seqüències provinents de la propaganda visual de Hamàs, les càmeres captades pels equips de rescat israelians, les càmeres de les víctimes i dels seus cotxes. L’exèrcit israelià només en va cedir un minut a la premsa a tall d’exemple, sense que fossin les més greus i sense exposar les víctimes. Una estratègia que evidencia aquesta lluita paral·lela pel relat i per intentar rescabalar-se del descrèdit moral per l’assetjament dels civils de Gaza. Pel que expliquen els corresponsals que van assistir a la projecció, alguns periodistes van haver de marxar horroritzats de la sala davant les barbaritats que es van veure, que anaven més enllà de l’imaginable. La inhumanitat i la crueltat són tan ferotges que la immensa majoria de mitjans s’han limitat a narrar la projecció aclarint que les imatges eren tan salvatges que no es podien emetre en cap cas.

Els bombardejos de l’exèrcit israelià sobra Gaza estan sent criminals. Els milers de morts civils i la destrucció generalitzada que deixen a la vista quan s'esvaeix la pols que oculta les runes, depassen de molt el dret de defensa de qualsevol estat, per més durament que hagi estat atacat. El dret internacional, les lleis de guerra (si és que la guerra admet cap regulació), han de ser per a tothom sense excepció, però aquests dies estan saltant pels aires amb cada bomba. 

De nou ha esclatat amb gran virulència la guerra entre Hamàs i Israel. Els efectes traumàtics del conflicte són evidents per a les persones que l'estan vivint i van acumulant-se i creant un problema complex: les afectacions traumàtiques es poden estendre al llarg de generacions.

L’escriptora i amiga Najat El Hachmi va publicar la setmana passada en aquest diari un excel·lent article sobre l’Orient Mitjà. Començava parlant de la seva experiència personal quan va estudiar a la Universitat de Barcelona, on vaig tenir el goig de tenir-la com a alumna. Explicava que per la carrera es va haver de matricular de llengua àrab i d’hebreu i que la barrera més gran va ser haver d’aprendre’s l’alefat o alfabet hebreu. Però, un cop passada aquesta frontera, afegeix que es va adonar de les similituds existents entre ambdues llengües i les seves cultures: l’estructura morfològica s’assembla, hi ha un vocabulari compartit i fins i tot les flexions dels temps verbals i les declinacions coincideixen en molts casos.

Només dos dies després de la incursió del braç armat del moviment palestí Hamàs a Israel, el comissari d’ampliació i política de veïnatge de la Unió Europea, l'hongarès Oliver Varhelyi, anunciava la suspensió immediata de tota l’ajuda econòmica als palestins, una polèmica decisió que va ser rebutjada al cap de poques hores per la institució.

“Fins i tot les guerres tenen normes”, ha dit recentment António Guterres, el secretari general de les Nacions Unides. La frase sembla tan brutal com ho és realment. Porta implícita l’acceptació de la violència com un fet irremeiable. Les guerres estan consentides, les guerres es propicien, les guerres es justifiquen, la compra i venda d’armament és legal i molts països s’enriqueixen gràcies a les guerres alienes. Hem acceptat la guerra com una solució inevitable a conflictes evitables o hem admès que hi ha conflictes inevitables que només els pot solucionar una guerra. La guerra com a solució i la pau com a utopia. Les nacions no estan unides, hi ha un organisme amb aquest nom que dona sous a molta gent i que accepta la guerra amb uns mínims: no deixar morir les persones de gana o de set, o no bombardejar hospitals ni assassinar periodistes, per exemple. Però la guerra no té mínims, la violència no té límits, perquè les persones moren de gana i de set, es bombardegen hospitals i s’assassinen periodistes. Passa això i molt més, i tot és horrorós, tant, que ni soc capaç d’escriure-ho. Fa molt de mal, el món.