Quan fa 34 anys de la caiguda del Mur de Berlín, ressonen tots els altres murs del món. Els visibles, que són molts, i els invisibles, que encara són més. Els murs pretenen protegir o defensar. Ens passem la vida intentant fer-los caure i construint-ne de nous. Sempre són molt menys sòlids del que pensem perquè així que s’aixeca un mur se'n comencen a detectar les primeres escletxes. No hi ha murs sense clivelles. Els murs que es construeixen per evitar el dret que tota persona té de circular lliurement i triar la seva residència, no frenen les persones a l'hora de travessar fronteres, per més que s’hi juguin la vida i ningú no defensi els seus drets. Els murs que s’aixequen per generar una sensació de seguretat aconsegueixen l’efecte contrari. Encara més quan els murs els formen persones armades disposades a disparar. No s’intenta fer un món més segur, només es generen controls de seguretat excessius per guanyar molts diners. Moltíssims. Els rics del món ho són cada vegada més. Hem tornat a llegir unes llistes que en realitats són murs. Obscens. La riquesa viu entre murs, literalment i simbòlicament. Els barris marquen visiblement les diferències socials, que són una de les causes principals per aixecar la resta de murs. Les rendes més altes es poden moure lliurement, vinguin d’on vinguin. Els diners no són racistes. En general.