El filòsof Jean-Paul Sartre va fer dir a Garcin, un dels personatges de la peça de teatre Huis clos (A porta tancada), escrita el 1943 i representada per primera vegada a París l’any següent, aquesta frase: “L’enfer, c’est les Autres” (L’infern són els Altres, així, en majúscula). El mateix Sartre (de qui tan poc parlem avui i a qui tan ràpidament hem oblidat) va precisar què volia dir. Per entendre-ho una mica, podríem posar un exemple concret: tots nosaltres hem estat anomenats a casa de petits d’una manera determinada. Hem estat la gran o la mitjana, l’esportista, la saberuda, l’ovella negra de la família. Aquesta categoria representa la mirada dels Altres que ens ha definit i, en aquest sentit, ens ha posicionat socialment (almenys d’entrada), convertint-nos en allò que aquests Altres volen o esperen que siguem, d’una vegada per totes. Tanmateix, això no significa en cap cas que siguem realment allò que la mirada dels Altres hagi dit que som. Ara bé, si malgrat ser conscients que no som ni la saberuda ni l’esportista intentem ser-ho pels Altres, probablement patirem molt. La nostra vida es pot convertir en un infern, perquè anul·lem la complexitat de la nostra pròpia condició humana per tal de conformar la mirada cosificadora d’un Altre que diu: “Au, tu ets això”. En canvi, la hipòtesi (sartriana) de la llibertat ens fa posar en dubte tot allò que parla en el nostre nom. I llavors, què? Quan posem a distància el que ens han dit que som, podem buscar alguna cosa inesperada per tal de sortir de l’infern que representa complir amb les expectatives creades; en definitiva, ser la categoria que ens converteix en un objecte en mans dels qui volen atrapar la nostra llibertat.