A la teologia cristiana, el pecat original comença quan Adam i Eva mengen la fruita prohibida de l'arbre del coneixement. Però Original Sin de Jake Tapper i Alex Thompson narra una caiguda en desgràcia diferent. La imatge de portada és un retrat en blanc i negre de Joe Biden amb un parell de mans tapant-li els ulls. La història d'aquest nou llibre tracta del perill de la ignorància voluntària.

D'aquí 74 dies la vicepresidenta Kamala Harris deixarà el càrrec, i encara no se sap què farà després o com actuarà com a ciutadana rasa per primera vegada des que va ser escollida fiscal de districte de San Francisco el 2003. Amics, ajudants i aliats polítics de la candidata demòcrata han dit durant les hores posteriors a la seva derrota davant l'expresident Donald Trump que és massa aviat per preveure, i encara menys planificar, la pròxima etapa de la seva vida, excepte per dir que, amb 60 anys, Harris encara té moltes opcions.

Imagineu que sou en un bar jugant a dards i l’objectiu és que tots vagin al centre. Amb alguna copa de més, comenceu a disparar a la babalà. La diana acaba plena de forats, distribuïts sense cap patró. Un altre dia, ja sobris, claveu tots els dards en una casella lluny del centre. Heu fallat i ho heu fet de forma sistemàtica.

Kamala Harris ha reconegut la victòria de Donald Trump i ha promès una transició de poders "pacífica". La demòcrata ha pronunciat el seu discurs després d’haver trucat aquest matí de dimecres al republicà per felicitar-lo. "El resultat no és el que volíem", ha admès Harris, que ha volgut convertir la seva derrota en una lliçó de valors democràtics en contrast amb el negacionisme de Trump el 2020, que encara no ha reconegut que perdés els comicis.

“I què és la veritat?” La pregunta es formula en el moment més dramàtic dels últims dos mil anys. El governador de la província romana de Judea té a les seves mans salvar la vida d’un tipus que va dient que és Déu i que, per tant, ell és la veritat. Però aquest autodenominat rei dels jueus de trenta i pocs anys guarda silenci, no contesta i la pregunta quedarà sense resposta per sempre.

Kamala Harris és qui de jove havia treballat en un McDonald's, però és Donald Trump, un nen ric antisistema convertit en un magnat capriciós, qui en campanya es fa la foto i es posa l'armilla d'escombriaire. D'aquesta manera, dirigint-se als descontents amb una retòrica de lluita i ressentiment, Trump ha guanyat les eleccions folgadament, en 30 de 50 estats, connectat amb una majoria de nord-americans preocupats bàsicament per dos temes: l'economia i la immigració.

La sensació ja no és de xoc, com el 2016. La meitat del país –i bona part del món– afronta amb temor i resignació el retorn a la Casa Blanca d'un Donald Trump amb poders gairebé absoluts. Trump agafarà les regnes de l'executiu emparat per la majoria conservadora del Tribunal Suprem, que el magnat va apuntalar durant el seu primer govern, i amb el Senat controlat pel Partit Republicà. L'alineació dels tres poders sota la mà de l'expresident corre el perill de ser total segons com acabi el recompte de vots a la Cambra dels Representants, on de moment els republicans també lideren. Aconsegueixi la cambra baixa o no, Trump no tindrà les mateixes traves que tenia fa vuit anys i aquesta vegada ha après dels errors del passat.

Del personatge histriònic i xòuman a la figura fosca i agressiva que promet venjança contra “l’enemic intern” des del primer moment en què trepitgi la Casa Blanca. El final de l'espiral de la ira per la qual havia descendit Donald Trump (Nova York, 1946) l'ha deixat a les portes del Despatx Oval. El Trump que torna a agafar les regnes dels Estats Units no només està corcat per la rancúnia, sinó que ja ha après dels errors del seu primer mandat. L'expresident ja coneix les regles que regeixen Washington, encara que el seu objectiu és fer saltar pels aires el tauler i purgar el funcionariat per col·locar-hi soldats lleials que no suposin una trava per als seus plans, com li va passar fa quatre anys.

Kamala Harris ha aparegut al Saturday Night Live i ha actuat com si ho hagués fet tota la vida. Ha interpretat, amb el punt just de teatre, la frase del guió en què havia de retreure a la seva imitadora que la faci riure com si no hi fos tota, ha aprofitat per colar “Si encara no esteu registrats per votar a Pensilvània...” i s'ha mostrat riallera i en forma.

El desig de canvi és un element fonamental en la política i en el comportament electoral dels votants. Històricament, els candidats que es presenten com a agents de canvi ressonen entre l’electorat, especialment en temps de crisi econòmica o d'insatisfacció amb l’statu quo. Figures com Ronald Reagan i Barack Obama van aprofitar la necessitat pública de canvi durant les seves campanyes amb eslògans que prometien nous començaments. Reagan va combatre la crisi inflacionària de principi dels anys 80 amb el lema optimista "It's morning in America" (Un matí a Amèrica), mentre que Obama va oferir una visió d’esperança durant la crisi financera de 2008 amb el seu “Yes, we can” (Sí, és possible).

El trumpisme té por que les dones votin, concretament té por de qui votaran. "El vot anticipat ha sigut desproporcionalment femení. Si els homes es queden a casa, Kamala serà presidenta. És així de simple. Els homes necessiten anar a votar immediatament", deia l'influencer MAGA Charlie Kirk sobre les últimes dades publicades del vot anticipat. Divendres, a quatre dies de les eleccions, el 53% dels votants anticipats en l'àmbit nacional havien sigut dones, i el 44% homes, segons TargetSmart. Es tracta de gairebé 10 punts percentuals de diferència.

Les eleccions de dimarts que ve es guanyaran per un sol cos de diferència. Pel cos d’una dona, concretament. Sota la capa convencional de campanya sobre immigració, impostos o cost de la vida, en el fons del gran debat polític nord-americà subsisteix la mateixa qüestió antropològica que a tot arreu: qui mana en la salut sexual i reproductiva de les dones, que és tant com discutir el model de societat de dalt a baix.

El món s’enfronta a una cruïlla monumental. La decisió que prenguin els estatunidencs pot dibuixar dos mons del tot oposats. Més que mai abans, en aquestes eleccions a la presidència dels Estats Units estan en joc moltes qüestions que no només afecten els nord-americans. Més ajuda per a Ucraïna o un acostament a Rússia? Col·laboració amb Europa o enfrontament? Avançar en la lluita contra l’emergència climàtica o posar la maquinària del gas i el petroli al màxim? Protegir la democràcia o donar ales a l’extrema dreta i els populismes autocràtics? Un segon mandat de Donald Trump, ja sense contenció i amb la rancúnia acumulada de quatre anys a l’oposició, pot comportar una onada expansiva molt més gran que la que va tenir el seu primer mandat. Perquè arriba, a més, en un moment de màxima turbulència política –i bèl·lica– al món. Els perfils oposats dels dos candidats a la Casa Blanca preconfiguren dos Estats Units molt diferents, amb l’avortament prohibit a tot el país o no, amb un mur cada cop més alt a la frontera o no, amb més armes als carrers o no. Però, sobretot, plantegen escenaris radicalment diferents per a tot el planeta.

L’endemà de les eleccions potser no, però el 20 de gener segur que hi haurà president als Estats Units, perquè davant per davant de la façana principal de la Casa Blanca ja estan construint la tribuna on el nou inquilí o inquilina, qui sigui que acabi produint aquesta democràcia assetjada, contemplarà la desfilada cívica de cheerleaders i bandes de música d’institut darrere un vidre antibales, després d’haver jurat el càrrec al Capitoli.

El descens d'un personatge histriònic, que trencava amb el llenguatge convencional que s'acostumava a sentir en política, a un líder amb aires messiànics que parla de l'"enemic intern" i promet perseguir els seus adversaris polítics si torna a la Casa Blanca. Encara que les sortides de to i la xenofòbia per part de Donald Trump s'hagin convertit en la normalitat des de la seva irrupció a la política nord-americana, el to i l'agressivitat han escalat en el seu intent per tornar a la presidència. Trump ha pivotat del "nosaltres" dels primers mítings el 2016 a l'"ells" dels actuals discursos, on el contrari ha passat de ser el "deep state" a l'"enemic intern".

Les empreses tecnològiques de Silicon Valley, i els votants de l’estat de Califòrnia en particular, sempre havien estat majoritàriament progressistes i s’havien decantat pel candidat presidencial demòcrata. Però en les eleccions del pròxim quatre de novembre, amb un empat tècnic a escala nacional segons les enquestes més recents, una part de les empreses i els responsables de grans fons d’inversió tecnològics van decidir quan Biden encara era el candidat demòcrata trencar amb la tradició i donar suport plenament al republicà Donald Trump. També es preveu que molts votants, especialment els que treballen en empreses que desenvolupen plataformes d’intel·ligència artificial (IA), es decantin per Trump amb la voluntat de frenar la regulació de l'economia digital i el reforç de les lleis antimonopoli.

Els integrants d'ABBA són els últims músics afectats per la decisió dels caps de campanya de Donald Trump d'utilitzar en un dels seus mítings nombroses cançons del grup suec. Segons ha afirmat la discogràfica Universal Music, el partit no havia demanat permís per utilitzar durant la campanya electoral les cançons i els vídeos d'ABBA, motiu pel qual l'empresa musical ha demanat que es deixi d'utilitzar "de forma immediata" aquest contingut durant els mítings de l'expresident nord-americà.

El millor de l’estiu és que ha tornat l’esperança, als Estats Units. Ha estat apartar Biden i, de cop i volta, el vell és Trump, rondinaire, groller i amb cara cansada de perdedor. Si Trump era el rei, ara va despullat. I pensar que el 14 de juliol, amb l’orella ensangonada, semblava imbatible...

Ja tenim Donald Trump entronitzat, sense que importi que hagi animat a assaltar el Capitoli o que pugui anar a la presó per comprar el silenci d’una actriu porno. Trump va flairar abans que ningú que un president negre alterava el que per a molts americans era l’ordre natural de les coses i per això va fer córrer que Obama no era americà de naixement. Mentida i odi, tot en un. I va funcionar. A base de sentit de l’espectacle i d’ostentació xarona, Trump ha sabut ser la veu del ressentiment de ciutadans que ja no reconeixen l’Amèrica en què viuen, “desnaturalitzada” per la immigració (en un país d’immigrants!), la globalització, el feminisme o els drets del col·lectiu LGBTI. El més gran capitalista de Monopoly ha fet creure els votants que ell és l’instrument (després de l’atemptat, l’instrument de Déu) contra la casta de Washington que els malgoverna.