John Maynard Keynes, tan focalitzat en el curt-mitjà termini que ens ha deixat la frase "en el llarg termini tots serem morts", es va pronunciar almenys una vegada sobre el llarg termini. Va ser l’any 1930 en una conferència a l’Ateneo de Madrid. Al bell mig d’una economia en profunda depressió i patint d'“un greu atac de pessimisme econòmic”, es va manifestar sorprenentment optimista sobre les "possibilitats econòmiques dels nostres nets" (el títol de la conferència). Deia: "Patim, no pel reumatisme de la vellesa sinó pels mals de creixement que generen els canvis molt ràpids". L’expressió “atur tecnològic” s’introdueix en aquesta conferència. Keynes la conclou afegint (parafrasejo) que "el ritme al qual arribarem a la plenitud (bliss) econòmica dependrà de la nostra capacitat per controlar la demografia, la nostra determinació per evitar guerres i enfrontaments civils, i la nostra confiança en la ciència".

Enmig de l'apocalipsi financera, just després de la Gran Recessió, l'economista britànic John Maynard Keynes enumerava en un assaig quines serien les possibilitats econòmiques dels nets de la seva generació. Imaginant com seria el món el 2030, l'acadèmic augurava que els avenços tecnològics haurien impulsat la productivitat fins al punt que aleshores les persones només treballarien quinze hores a la setmana. "Tres hores al dia seran suficients per satisfer el vell Adam [en referència al primer home segons el Gènesi] que la majoria de nosaltres portem dins", argumentava. Keynes no es va equivocar en la primera part de la teoria, però sí que va errar en la segona. Malgrat que la hipòtesi del creixement econòmic i les millores industrials s'ha complert, la reducció del temps de treball no ha evolucionat al mateix ritme i el món continua –per ara– estancat en la setmana laboral de cinc dies, que s'acosta les 40 hores de feina.

Si alguna cosa caracteritza els mercats financers aquest segle és la irracionalitat. En teoria, una inversió és una decisió en la qual qui manega els seus propis diners o els d'un client analitza les perspectives futures de l'actiu que adquireix, així com la seguretat de la inversió i la liquiditat, és a dir, la facilitat de recuperar els diners quan calgui.

Quan l'economista anglès debatia amb els seus col·legues de l'Escola Austríaca, deia: "A llarg termini, tots morts". Aquesta era la resposta quan li argumentaven que l'economia ja es reajustava tota sola, que les decisions individuals acabarien per retornar l'equilibri i la plena ocupació. Les disfuncions socials duren un temps, però no eternament, adduïen, i és millor deixar que les coses es reajustin per si soles que adulterar o precipitar mitjançant la despesa pública el que, tard o d'hora, acabarà per arribar. Per no voler esperar, s'atempta contra la llibertat individual.

“El món no se’n surt”, va titular un dels seus últims llibres Tony Judt. Érem a l’any 2010 i vivíem sota l’impacte de la crisi financera del 2008, que havia fet miques la creença que, després de la suposada “fi de la història”, vivíem en el millor dels mons possibles. No, alguna cosa no anava bé en un món “on la riquesa s’acumula i decauen els homes”, per citar el poema del segle XVIII d’on l’historiador britànic establert a Nova York treia el títol original del seu llibre. Per a Judt, en efecte, hi havia alguna cosa profundament errònia en la manera com vivim.