El Tribunal Constitucional evita anticipar una decisió sobre l'amnistia a Carles Puigdemont i, mentre estudia el fons de la qüestió, es nega a aixecar l'ordre de detenció que impedeix a l'expresident de la Generalitat tornar en llibertat a Catalunya. El TC ha rebutjat aquest dimarts les mesures cautelars que tant Puigdemont com Toni Comín i Lluís Puig van sol·licitar en el marc dels recursos d'empara que van presentar contra la negativa del Suprem a aplicar-los la norma de l'oblit penal. El Constitucional considera que acollir la seva petició produiria un "menyscapte de l'interès general", donat que avui encara hi ha un "procés penal obert" sobre "delictes greus".

Després del pronunciament de l'advocat de la Unió Europea a favor de l'amnistia és d'esperar que en les pròximes setmanes el TJUE dictamini en el mateix sentit i doni així un impuls definitiu a la seva aplicació. Perquè la realitat és que 522 dies després de l'aprovació de la llei, el ritme de la seva aplicació resulta exasperant a causa de les maniobres dilatòries no només del Tribunal Suprem contra els principals líders, sinó de molts jutges contra diferents encausats.

La batalla de l'amnistia es juga en diferents fronts i el dictamen formulat avui per l'advocat general de la UE en què avala l'amnistia i només posa pegues al calendari d'aplicació suposa un bàlsam per als seus dos principals impulsors, Pedro Sánchez i Carles Puigdemont, però en sentits diferents. La batalla de Sánchez és contra el PP i la magistratura i la de Puigdemont és contra els que encara no li perdonen la investidura del president socialista espanyol i li reclamen que faci saltar pels aires la legislatura espanyola.

És una magnífica notícia que l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea hagi avalat la llei d’amnistia. El final dels exilis i les inhabilitacions és un pas més a la vora. Però encara no serà l’últim, perquè en matèria de l’independentisme català, el que pugui aprovar el Congrés, el que validi el Tribunal Constitucional o el que aprovi la UE és una simple opinió a orelles d'un tribunal sentenciador que viu en mode a por ellos! i el que pueda hacer, que haga.

No per ser una decisió anunciada és menys important. La llei d'amnistia aprovada al Congrés el maig de l'any passat ha estat declarada constitucional pel TC i, per tant, ja no hi ha dubtes sobre la seva legalitat. En conseqüència, ara correspon als tribunals ordinaris, i específicament al Tribunal Suprem, aplicar-la en tota la seva extensió sent el màxim de fidels al text i a la voluntat del legislador.

Abans que es fes pública la sentència, Felipe González ja s'ha encarregat de qualificar-la de "porqueria", "corrupció política" i "barrabassada". I amb tota solemnitat ha anunciat que no votarà el PSOE si Pedro Sánchez és el candidat ni mentre estigui liderat per algú que hagi participat en l'amnistia. Aquest és l'últim episodi d'un distanciament que ja ve de lluny, que comença, de fet, a l'època de Zapatero. El seu drama és que tampoc pot arrimar-se al PP, el partit al qual avui sens dubte és més pròxim, sense perdre ja el poc crèdit que manté i trair la seva biografia.

Conceptualment, les amnisties es concedeixen per corregir els abusos de poder que ha comès l'estat. Això respon la pregunta que es feia Felipe González, que va ser el primer a reaccionar (amb agror, per variar) a la sentència del Constitucional favorable a la llei d'amnistia, en nom de tots els patriotes de la bona Espanya: “Com és possible demanar perdó a uns delinqüents?”, es demanava.

Se’ns acumulen els temes. 

Tenim filtracions sobre l’amnistia que de seguida comentarem. Però abans no em puc estar de tractar una operació de l’exèrcit d’Ucraïna que té el món bocabadat (i amoïnat per la reacció que tindrà Rússia).

Marchena, Llarena i els seus còmplices ja han avançat que, digui el que digui el Tribunal Constitucional sobre la llei d’amnistia, ells faran com qui sent ploure, cosa que deixa en una situació d’indefensió provisional centenars d’imputats a causa del Procés (entre els quals no hi ha cap policia dels que van estomacar els votants: aquests van ser amnistiats els primers). També queden a l’espera Carles Puigdemont i Oriol Junqueras; l’un no pot trepitjar casa seva i l’altre està inhabilitat. No ha servit de gairebé res ni la llei d’amnistia arrencada amb fòrceps per Junts, ni les reformes prèvies dels delictes de sedició i de malversació pactades per ERC. El president del Parlament, Josep Rull, ha parlat de prevaricació; Junqueras, irònicament, ha acusat Marchena de “rebel·lió”; i l’exmagistrat Martín Pallín ha constatat que tenim jutges “insubmisos”, contradicció que només sembla possible a Espanya.

Aquest divendres ha fet un any de l'aprovació de la llei d'amnistia al Congrés dels Diputats, un aniversari amb sabor agredolç, perquè si bé ja hi ha hagut moltes persones que se n'han pogut beneficiar –un 45% de les que ho han demanat segons les dades d'Òmnium–, hi ha també moltes peticions, fins a un 40%, que o no s'han concedit o estan suspeses. Entre les primeres sí que hi ha els policies que estaven acusats de lesions per l'1-O, i entre els segons hi ha els principals líders polítics del Procés.

El Tribunal Suprem ha desestimat els recursos d'apel·lació contra la interlocutòria dictada pel magistrat instructor Pablo Llarena, que va acordar no aplicar la llei d'amnistia a l'expresident Carles Puigdemont pel delicte de malversació de cabals públics. Una resolució que també afecta els exconsellers Toni Comín i Lluís Puig. La interlocutòria va ser recorreguda per l'advocada de l'Estat, pel ministeri fiscal, Vox i les defenses de Puigdemont i Comín en diferents sentits. Tots els recursos queden, doncs, desestimats i el Tribunal Constitucional tindrà l'última paraula. Els magistrats Vicente Magro, Eduardo de Porres i Susana Polo consideren que la decisió de Llarena “no contravé la voluntat del legislador”. D'aquesta manera, deixen via lliure a l'expresident Puigdemont i Comín a presentar un recurs d'empara al Tribunal Constitucional.

Vista des de Catalunya, la causa de la trama russa del Procés sempre va ser un despropòsit, un conte per no dormir que pretenia relacionar l'independentisme català amb Vladímir Putin i, de passada, posar més difícil l'aplicació de l'amnistia a alguns dirigents, ja que se'ls podia acusar del delicte d'alta traïció. Ara, afortunadament, és la mateixa Audiència de Barcelona la que posa fi a un procediment ple d'irregularitats que el jutge Joaquín Aguirre ha mantingut obert durant anys en contra de qualsevol evidència i resistint-se a tancar la instrucció. La decisió de l'Audiència no deixa lloc a dubtes, i fins i tot acusa el jutge Aguirre de cometre un "frau de llei". Ara bé, que la causa hagi quedat finalment arxivada i el jutge assenyalat no vol dir que no hagi fet mal a persones concretes i que no hagi aconseguit algun dels seus objectius.

Fins a 45 agents de la Guàrdia Civil d’una tacada eren amnistiats el 15 d'octubre passat. Els beneficiats per l’aplicació en bloc de la llei d’amnistia eren els antiavalots que van carregar sense contemplacions contra els veïns de Dosrius que defensaven l'escola l'1-O. Els afectats van arribar a presentar 27 denúncies per lesions, danys i atemptat de l’autoritat, però totes han estat arxivades. Els veïns agredits, entre ells l'aleshores alcalde, Marc Bosch, que també va ser amnistiat, han presentat recurs contra l'amnistia. També ho ha fet Òmnium, que s'havia personat a la causa.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha demanat als nou polítics catalans que van estar empresonats i al govern espanyol que informin dels “efectes” que ha tingut la llei d’amnistia en els seus casos. En el procés d'al·legacions, ja finalitzat, l'Advocacia de l'Estat va informar que el Congrés dels Diputats havia aprovat la llei d’amnistia per afavorir la normalitat social i política a Catalunya després del Procés, però, segons ha avançat El Nacional, la defensa de Jordi Turull va advertir al tribunal que l’amnistia no se’ls havia aplicat.

Per entendre qui és Ana Ferrer (Madrid, 1959) és de molta ajuda visionar la sèrie Las abogadas de TVE, que explica la història d'Enrique Ruano, un estudiant antifranquista assassinat per la policia el 1969, i de tres advocades laboralistes de l'època que s'enfronten al règim i que amb el temps serien ben conegudes per l'opinió pública: Cristina Almeida, Manuela Carmena i Paca Sahuquillo. Tot i que ella és més jove i no va arribar a militar en cap partit, Ferrer es va criar en aquest ambient i es va casar amb Javier Martínez Lázaro (1954-2017), que sí que tenia un llarg historial com a militant antifranquista i va ser membre del PCE. El matrimoni, membres tots dos de Jutges per la Democràcia, va representar durant molts anys la magistratura progressista espanyola i els esforços per democratitzar un col·lectiu que havia estat un dels pilars de la dictadura.

Per més que continuï sent veritat allò que “Espanya mai no falla”, enrere han quedat (o haurien d’haver quedat) els dies en què l’evidència de les limitacions democràtiques de l’estat espanyol amb Catalunya actuava de suplement euforitzant carregador de raons per a les aspiracions independentistes.

Quan Pedro Sánchez el va escollir perquè ocupés el ministeri de Justícia del seu primer govern de coalició, Juan Carlos Campo (Osuna, Sevilla, 1961) era reconegut fins i tot pels seus rivals polítics per l’experiència i la solvència de la seva carrera anterior com a magistrat. Membres del PP veien en la seva figura un ministre moderat. No obstant això, l’acabarien assenyalant per tirar endavant una de les mesures que la dependència de les forces independentistes va obligar a prendre: l’aprovació dels indults als presos polítics. Qui els havia condemnat, el jutge del Tribunal Suprem Manuel Marchena, és amic seu –s’hi referia en una entrevista el 2019 en què lloava la feina del Manolo al Suprem–. Els indults van ser pràcticament l’únic que va poder complir com a ministre, perquè el seu pas pel govern espanyol va ser més aviat curt: tan bon punt es va aprovar la mesura de gràcia, el president espanyol el va destituir. Divuit dies més, va durar al càrrec.

La llei d'amnistia s'està aplicant amb comptagotes per les reticències de l'estament judicial. En aquest sentit, Alerta Solidària denuncia que alguns encausats són amnistiats i uns altres no, tot i estar acusats pel mateix delicte, depenent del jutge que porti la causa. Però si fins ara era el poder judicial qui hi posava traves, agents dels Mossos també han entrat en acció ara. Ho han fet en un cas concret, el dels Tres de Granollers, condemnats per haver atacat presumptament mossos d’esquadra l’1 d’octubre del 2020 a Barcelona amb motiu del tercer aniversari de l'1-O.

Per moltes i justificades raons, la notícia del dia és aquesta: