A la presentació de l’Any Tàpies, el seu fill Antoni va cloure el seu parlament llegint un poema que va escriure quan va morir el seu pare. A banda del sentiment, va ser un gest significatiu, si es té en compte que la poesia d'Antoni Tàpies Barba (Barcelona, 1956) a vegades va quedar en segon terme respecte a la seva trajectòria professional com a galerista d’art i la seva tasca en la promoció de l'obra i el llegat del seu pare. “Em vaig dedicar més a la creativitat dels artistes que a la meva pròpia creativitat”, afirma Antoni Tàpies Barba amb motiu de la publicació d’una antologia de la seva obra poètica, titulada La llum deshabitada. Antologia (1973-2002), a cura del també poeta i crític literari Jordi Llavina i publicada per Pagès Editors: “Li agrairé sempre a Jordi Llavina el suport que m’ha donat, perquè realment el necessitava. He escrit vuit llibres, i em fa molta il·lusió que els meus llibres tornin a estar presents a les llibreries, encara que sigui d’una manera parcial”, afirma Tàpies Barba, que és considerat un dels poetes catalans més importants dels anys 70. 

Antoni Tàpies és un dels artistes més identificables, especialment en les obres dels darrers anys, en els quals la seva marca, molts cops una creu o una T, era clara. “A vegades, sobretot en els cartells, busco que es vegi clarament que és un tàpies”, deia l’artista, i ho justificava perquè volia que quedés clar el seu compromís personal amb la causa, gairebé sempre social, a què feien referència. Tot i així, hi ha molts tàpies que no són tan reconeixibles o que són més desconeguts. Aquest diari que arriba diumenge al quiosc ha volgut posar l’èmfasi en aquestes últimes obres sense oblidar les que li van donar fama, però sobretot posa l’accent en els treballs d’art públic que, més enllà dels cartells, formen part de la quotidianitat dels ciutadans.

"He viscut tantes vides com llibres he fet", assegura l'editor Ramon Balasch i Pinyol. Si l'afirmació fos certa, al capdavant de Llibres del Mall n'hauria viscut 399. El primer títol del catàleg el signava ell mateix, Rovell de mala plata. El segon, Les elegies del marrec, era de Xavier Bru de Sala. El tercer, Delta, de Miquel de Palol. "El Mall va néixer amb un programa, amb una voluntat de marcar tendència literària i social –diu Palol–. Volia ser una resposta formal a com es feia poesia des del realisme social. No va ser només un retorn a la mètrica, perquè l'aposta estava molt lligada a la modernitat".