Tot assumint en termes programàtics una opinió compartida per la majoria dels seus votants, Donald Trump ha convertit la lluita contra la ideologia de gènere en un eix central del seu projecte polític. De fet, aquesta qüestió va ser una de les primeres zones de confluència amb Elon Musk abans del seu vistós divorci polític. L'atac a l'Iran tanca, en aquest sentit, un cercle desconcertant; és el que provarem d'explicar en aquest article.

Michel Foucault proposa una dicotomia molt bona per definir la nostra relació ambivalent amb això que havíem anomenat "l'estat del benestar". Mentre que l'estat premodern "mata i deixa viure", l'estat contemporani "fa viure i deixa morir". També en recordo una altra que sempre em fa pensar: "La salut ha substituït la salvació". Són resums memorables que ens fan veure que el Leviatan ja no és una força impersonal i distant que es limita a castigar qui infringeix la llei, sinó que s'ha convertit en un agent sol·lícit amb la funció principal de vetllar per la població, i que incorpora una funció que antigament era monopoli de l'Església: tenir cura de les ànimes. Tot això pot semblar força abstracte, però es concreta si pensem en els sentiments contraris que qui més qui menys deu haver experimentat arran del confinament del país amb motiu de la ventada i arran de la proliferació d'alarmes als mòbils. Què n'hem de fer de la irritació que ens produeixen els excessos de cura de l'estat?

El terme neoliberalisme és d’ús freqüent en el debat públic. També en diverses disciplines de les ciències socials (ciència política, sociologia). Ara ens farem un fart de llegir-lo en relació amb el nou president argentí, Javier Milei. Però no està del tot clar què vol dir; això sí, indica quelcom molt dolent, quasi tant com el dimoni. Però, així com molta gent es pregunta si el dimoni existeix, podem preguntar-nos-ho amb el neoliberalisme.