No coneixem les biografies de les dones enterrades a les galeries del claustre gòtic i a l’absis del convent de Santa Caterina de Barcelona ni sabem els seus noms, perquè no consten en cap document. Però l’arqueologia i l’antropologia han desenterrat part de la seva història. Van ser inhumades entre els segles XIV i XVI i, al contrari dels homes enterrats al mateix lloc, tenien marques d’haver fet un important esforç físic.

Hi ha un antic refrany que diu: "El ric menja quan vol, el pobre quan pot i el monge quan li toca". De fet, hi ha la creença que a l’Edat Mitjana l'alimentació dels monjos era completament oposada a la dels nobles i que els seus menjars es caracteritzaven per la frugalitat, per la contenció i per l'escassetat de carn. L’arqueologia, però, està aportant proves que no era ben bé així i que als monestirs de Barcelona es menjava força millor que fora dels seus murs.

Barcelona ha fet servir la fusta dels boscos de la serra de Collserola des de fa molts segles. No és cap secret, però ara una investigació de l’arqueobotànica Sabrina Bianco publicada al Journal of Archaeological Science ha permès conèixer millor com van ser explotats els boscos i constatar que des de la Bàrcino romana fins a l’Edat Mitjana la ciutat es va nodrir bàsicament de tres espècies: l’alzina, el bruc i l’arboç. En general la gestió va ser prou eficaç perquè en temps dels romans no hi hagués una desforestació dels boscos dels quals obtenien energia. "Hem pogut detectar que la gestió de les zones de bosc va ser sostenible", assegura Bianco.

La història de Barcelona hauria estat molt diferent sense el mar i sense l'activitat portuària. No tal sols en el sentit econòmic, social o polític, sinó també dietètic. Els canvis al litoral català van marcar el consum de mol·luscs: durant l'època romana les ostres van dominar-ho tot sense pràcticament rivals, després van venir els musclos i, finalment, les tellines. Els canvis paisatgístics al litoral hi van tenir molt a veure.