Ja som a les portes de Nadal, i la data m’ha fet recordar que, al segle XIX, dels càrrecs oficials se’n deia "el torró". Dolça bicoca. Segueixen sent cobejades, les prelatures públiques, però no tant. Avui la corrupció ja no té les proporcions mítiques i sistèmiques de l’Espanya i la Catalunya d’antany, i a més la carregosa exposició mediàtica és infinitament superior. De manera que ara els qui han tastat el poder, quan de debò en gaudeixen és... un cop pleguen. Amb la seva fina ironia, l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte va escriure fa anys que "ser ministre és el primer pas per arribar a ser exministre".

L’últim cop va ser durant el segon govern de Manuel Azaña, que va acabar-se el 1933. Des d’aleshores i fins a l’inici de la Guerra Civil, en anys convulsos, es van succeir 16 governs. Durant la Guerra Civil, el govern republicà va formar cinc executius diferents. Durant les dècades de plom del franquisme, 16 governs més es van alternar sota la presidència del dictador. Amb la mort de Franco, cinc governs es van succeir fins que la UCD va deixar pas al PSOE de Felipe González. Felipe va formar quatre governs en els seus anys al poder, als quals van seguir dos d’Aznar (PP) i dos més del PSOE amb Zapatero. Rajoy, en el retorn del PP, en va formar dos més i Pedro Sánchez ja n’encadena 3. Estalviïn-se la suma: en total han estat 55 governs consecutius sense que hi hagi hagut un sol ministre d’Economia o d’Hisenda que fos català.