Tota la fressa de les negociacions sobre la futura Comissió Europea ha quedat en no res. El PP haurà d'acceptar que la ministra Teresa Ribera sigui la vicepresidenta amb més pes de l'executiu comunitari, i els socialdemòcrates votaran a favor de l'italià Raffaele Fitto, que serà el primer vicepresident d'extrema dreta de la història de Brussel·les. Així doncs, malgrat les batusses i els retrets creuats dels últims dies, els dos principals grups de l'Eurocambra –juntament amb els liberals– han acabat validant la proposta d'executiu que va presentar Ursula von der Leyen sense gairebé modificar-ne ni una coma.

El PP espanyol ha decidit convertir la ministra Teresa Ribera en la seva peça de caça major per la crisi de la DANA en un intent desesperat de repartir les responsabilitats de la catastròfica gestió del dia 29 entre el govern valencià i l'espanyol. El problema és que Ribera és a un pas de convertir-se en vicepresidenta de la nova Comissió Europea d'Ursula von der Leyen, i el PP espanyol està pressionant els seus correligionaris europeus perquè no la votin. Aquest fet està posant en perill l'elecció de tota la Comissió en bloc, fruit d'un pacte molt delicat entre els estats i els principals partits europeus (populars, socialistes i liberals), i que depèn dels vots creuats. Els socialistes europeus ja han advertit que si el PPE no vota Ribera ells no votaran els candidats populars.

El PP ha protagonitzat un aquelarre contra l'independentisme amb l'objectiu que Europa eviti l'aplicació de l'amnistia. Ha estat aquest dijous en la presentació de la candidatura a les eleccions europees, que encapçala Dolors Montserrat. Des del primer moment, aquest acte celebrat al Recinte Modernista de Sant Pau de Barcelona s'ha plantejat com un combat contra el nacionalisme i el sobiranisme, que encaixa també amb el to de la recta final de la campanya catalana. I l'avís ha vingut de la mateixa Montserrat: "Europa no pot permetre que l'amnistia tiri endavant, el PP europeu no ho pot permetre".

1. Desconcert. Emmanuel Macron tampoc se’n surt. Fa temps que se’l veu frisar. Buscant l’equilibri entre un tarannà liberal il·lustrat, un vincle d’origen amb els poders econòmics i una certa gosadia intel·lectual, recolzat sobre una dosi indissimulable d’autoestima, va somiar des de la seva irrupció amb poder crear un gran espai de centralitat en la política francesa. I de fet els primers indicis —fruit del desgast dels clàssics de la Cinquena República— semblaven donar-li la raó. Un sector important del món socialista es va deixar endur per la seva seducció i la dreta, tant l’exgaullista com l’exgiscardiana, va entrar en confusió, escampant-se en diverses direccions.

La nit del 23-J molts eurodiputats socialistes no paraven d'enviar missatges als seus homòlegs espanyols per preguntar si Pedro Sánchez podria revalidar el càrrec. "És veritat que ell sempre ens va dir que la dreta no sumaria, però veient el que passava a Europa no ens ho acabàvem de creure", comenta un eurodiputat socialista portuguès. Era la primera vegada en molt de temps que un líder socialista barrava el pas a un govern de dreta i extrema dreta, i en la primera reunió del grup després de les eleccions, els representants espanyols van ser llargament aplaudits pels seus col·legues. Calia, però, lligar els vots dels independentistes catalans i justificar la necessitat d'una amnistia també a Europa. Sánchez va aprofitar una reunió del grup socialista europeu a Madrid el 26 de setembre, coincidint amb el debat d'investidura d'Alberto Núñez Feijóo, per avançar-los que l'amnistia era el següent pas necessari per normalitzar la situació a Catalunya. I els va convèncer.

Pedro Sánchez no en té prou amb ser president espanyol i mira més enllà. Aquest dimecres a Estrasburg s'ha erigit com el líder moral de l'esquerra europea, com l'únic capaç de fer que mitja Eurocambra s'aixequi a aplaudir-lo (no només el grup socialista, sinó també eurodiputats verds i del grup l'Esquerra). I com ho ha fet? Doncs amb la mateixa estratègia que li ha servit a Espanya per retenir el govern: confrontant amb l'extrema dreta i amb els populars europeus que són partidaris de pactar-hi, en especial el seu líder a Brussel·les, l'alemany Manfred Weber.

Dos expresidents, Pujol i Puigdemont, són notícia per sengles declaracions. Pujol li ha dit a Ustrell que l’amnistia està molt bé perquè és àmplia i anirà bé per a la convivència. I que, "com a norma, hem de negociar a Madrid". Però hi ha una cosa que Pujol troba a faltar en el pacte entre Junts i el PSOE i que no ha dit. Ara els ho explico.

Quan el tribunal de Slesvig-Holstein es va negar a entregar Carles Puigdemont a Espanya pel delicte de rebel·lió, l'independentisme va pensar que havia trobat aliats a Alemanya. Però ara és precisament un alemany, i en concret un baix bavarès, el que lidera l'oposició a Europa a la llei d'amnistia per als encausats del Procés: Manfred Weber, president del Partit Popular Europeu (PPE), el grup més nombrós de l'Eurocambra. Però qui és aquest Weber que considera que l'amnistia trenca l'estat de dret i que creu que l'Espanya de Sánchez va cap a ser l'Hongria d'Orban?