Bertrand Richet és alt expert del Conseil d'évaluation de l'École, el consell d'avaluació escolar de França. Va ser inspector general del ministeri d'educació francès durant gairebé una dècada. Al consell d'avaluació la seva tasca principal ha estat dissenyar el nou marc d'avaluació d'escoles i instituts. Visita Catalunya convidat pel Govern a través d'una subvenció Erasmus+.

"He col·lapsat intentant fer problemes d'Innovamat amb la meva filla"; "Innovamat fa difícil el que abans era fàcil"; "Els alumnes no tenen assolits conceptes bàsics i s'atabalen sumant". Aquests són només alguns dels milers de comentaris que s'han fet a les xarxes socials des que l'any 2017 els materials de l'editorial Innovamat van començar a aterrar a les aules de matemàtiques de Catalunya. Ara, vuit anys després, els mètodes de l'empresa catalana es fan servir en més de 800 escoles i instituts de Catalunya –aproximadament a un terç dels centres–, i arriben a gairebé 200.000 alumnes entre primària i ESO.

Davant les alarmes per la palmària crisi de resultats acadèmics, el departament d'Educació de la Generalitat va concebre el curs passat un pla per millorar les competències en matemàtiques anomenat Florence, en homenatge a la infermera Florence Nightingale, per la seva contribució al desenvolupament de models matemàtics. La convocatòria perquè s'hi acollissin els centres que ho desitgessin es va fer a finals de curs, al juny. L'oferta era per a 120 escoles i 80 instituts durant tres anys, per tal que, entre altres coses, poguessin incrementar entre 1 i 4 les hores setmanals de matemàtiques. Però ara s'ha sabut que només s'hi van apuntar 87 centres. Han quedat vacants, per tant, 113 places, més de la meitat. Resulta inexplicable. Alguna cosa s'ha fet malament. Què ha passat? Com pot ser que davant dels problemes evidents d'una assignatura troncal no hi hagi un sentiment generalitzat d'urgència? Començar a mig gas és un trist símptoma. La distància entre administració i docents s'ha convertit en un greu problema: mana la desconfiança.

Nou obstacle per aconseguir que els alumnes catalans millorin en matemàtiques. Al mes d'abril, després de constatar el desastre a les proves PISA i de consultar-ho amb el grup d'experts que es va crear per trobar solucions als mals resultats, el departament d'Educació va anunciar que aquest curs es posaria en marxa el programa Florence, un pla de reforç de matemàtiques que havia d'aplicar-se als centres "amb més marge de millora".

Aquest dijous l'OCDE ha publicat el quart volum de resultats de les famoses proves PISA. En aquesta ocasió, l'estudi analitza la competència financera dels alumnes de 15 anys, i de nou els alumnes espanyols no en surten ben parats. A l'informe, que en aquesta ocasió no conté desgranats els resultats educatius per comunitats autònomes, Espanya aconsegueix 486 punts en competència financera, una xifra sis punts inferior als resultats de les proves del 2018 i dotze punts per sota de la mitjana de països de l'OCDE que s'han examinat d'aquesta competència (que no són tots com en altres informes).

El final de curs és el moment de fer balanç i valoració de com han anat les coses amb la intenció de reconèixer el que funciona, però també amb la idea d’identificar els aspectes negatius, que ens ajudin a fer néixer noves oportunitats per fer-ho una mica més bé.

Salvats pels pèls o, el que és el mateix, un 32,2 sobre 60. Aquesta és la puntuació que ha obtingut Catalunya en un nou volum de l'informe PISA que s'ha fet públic aquest dimarts i en què, per primera vegada, s'ha analitzat el pensament creatiu dels estudiants de 15 anys dels països de l'OCDE.

Les proves internacionals que prenen el pols a l'educació d'un país (PISA, TIMMS o PIRLS) són tan similars als tests d'intel·ligència que podem sospitar que, en realitat, més que no pas avaluar competències, avaluen intel·ligències. És fàcilment comprovable l'altíssima correlació existent entre els resultats d’aquestes proves i el quocient intel·lectual mitjà de cada país. Totes fan preguntes als alumnes sobre una informació que se'ls ha subministrat prèviament i que demanen l'execució de diferents operacions mentals: comprendre la informació de l'enunciat, retenir-la i comparar-la amb la informació que ja es té a la memòria; dur a terme algun tipus de raonament; trobar similituds i diferències, etc. A més, cal fer tot això a una determinada velocitat. ¿I aquestes operacions no es corresponen, fil per randa, amb els processos cognitius que mesuren els tests clàssics d'intel·ligència?

Tornem a estar en campanya. Amb les eleccions arriba també aquell clima d’incertesa i el sentiment d’entrar en parèntesi a l’hora de programar o de prendre decisions. Docents, direccions, famílies i comunitat educativa es pregunten si es donarà continuïtat als programes endegats. Quins canvis o innovacions ens esperen? Què passarà amb les recomanacions dels experts per revertir els resultats PISA?

La crisi pels resultats de PISA ha obert la caixa dels trons, amb moltes derivades. Un dels factors que amb més insistència i unanimitat s'han posat sobre la taula és el de la formació dels mestres, amb l'objectiu d'elevar el grau d'exigència. Els mateixos rectors universitaris ja ho havien advertit feia temps, com va recordar a aquest diari el de la UB, Joan Guàrdia. Ara aquesta necessitat ha esdevingut una evidència, per no dir una urgència. Però alhora que aquesta conclusió s'ha anat assumint de forma transversal, hem conegut l'augment de matriculacions aquest curs en aquells graus de formació de mestres dels centres privats que no exigien passar les anomenades proves d'aptitud pedagògica (PAP), un filtre extra creat tot just fa 7 anys precisament per estirar cap amunt el nivell dels futurs docents, de manera que amb l'aprovat a la selectivitat ja no n'hi hagués prou.

A mesura que van apareixent anàlisis més afinades arran dels mals resultats en les proves PISA, més propostes i solucions com la comissió d’experts, em revé nítida la sentència de Stephan Ball. Diu: “L’escola estaria buscant en un lloc equivocat si només cerqués solucions pedagògiques per resoldre unes desigualtats acadèmiques que són d’arrel econòmica, social i cultural”.

Molta crítica al materialisme, al consumisme, al mercat –ni que sigui amb raó–, però llavors, quan es pensa en posar remei als principals problemes col·lectius, no se’ns acudeixen massa més solucions que incrementar la despesa pública i fer créixer els pressupostos de les administracions. Naturalment, sense pensar en la corresponent càrrega impositiva. És a dir, la solució fàcil sempre acaba passant per la seva dimensió econòmica, material, mercantil. Un tipus d’intervenció, d’altra banda, amb resultats limitats, quan no dissimula el problema o, encara pitjor, l’agreuja.

Els informes sorgeixen avui com els bolets i fan referència a qualsevol tema imaginable. Alguns tenen un abast ultralocal mentre que altres aspiren a una dimensió mundial. Uns han estat encarregats per les administracions públiques i els altres per empreses privades. N'hi ha d'elaborats amb rigor i d'altres no tant –o no gens–. N'hi ha sobre l'educació, sobre l'impacte real de la immigració, sobre els cotxes elèctrics, sobre l'estalvi d'aigua, sobre el nombre d'animals domèstics a Europa (en cito alguns dels que he tingut notícia les darreres setmanes, però la llista podria ocupar tot l'article). Hi ha informes sobre gairebé tot, i alguns acaben condicionant decisions polítiques molt rellevants (pensem en PISA). No estem parlant, per tant, d'un tema qualsevol, sinó d'una qüestió potencialment problemàtica. En efecte, l'expansió, sota l'aparença d'informes, de fake news, idees pseudocientífiques, ideologies tronades i altres herbes tòxiques fan inviable a llarg termini la democràcia: els vots de ciutadans desinformats poden portar a situacions imprevisibles. La mera censura d'aquests relats, però, desnaturalitzaria el sistema.

Aquesta setmana l'ARA ha organitzat un debat per analitzar els resultats de l'informe PISA i pensar en els reptes que té l'educació a Catalunya. Hem reunit a l'Institut Miquel Tarradell del Raval per parlar-ne a Rubén Pineda, docent de secundària al CRP de Sant Martí i membre de Clam Educatiu; Gregorio Luri, pedagog, mestre i filòsof; Eduard Vallory, president de CATESCO, director del Barcelona Institute of Science and Technology; i a Meritxell Ruiz, exconsellera d'Ensenyament i secretària general de la Fundació Escola Cristiana.

Aquest dimarts, Carla Turró conversa amb la portaveu d'USTEC·STEs, Iolanda Segura.

A finals de la dècada del 1970, el Consell de les Universitats del Quebec va decidir encarregar un informe sobre "l'estat del saber". El tema era tan general, per no dir ambigu, que podia semblar inabastable. Increïblement, però, d'aquell projecte en va sortir un dels textos més importants de la segona meitat del segle XX: La condició postmoderna, de Jean-François Lyotard (1924-1998), que fou la persona que entomà un encàrrec en aparença inviable. El text, brevíssim, fou publicat en forma d'assaig el 1979. En aquell moment semblava un despropòsit. Feia referència a coses que encara no havien passat, i que en realitat no es consumarien fins al cap d'una dècada. 44 anys després, costa d'entendre com Lyotard va poder ser tan precís i concret en els seus vaticinis (al primer capítol hi ha afirmacions sobre política internacional que s'han anat complint l'una darrere de l'altra, sense ni una sola errada). Els intel·lectuals francesos de l'època, majoritàriament marxistes, a Lyotard li van dir el nom del porc, entre altres coses perquè van confondre una descripció amb una prescripció. No els faré cap resumet del llibre, sinó que em centraré en una sola frase, una, que al meu entendre explica millor l'ensurt (fingit) de l'informe PISA que les dotzenes d'articles que he llegit els últims dies. Es troba gairebé al començament del llibre i diu així: "L'antic principi que portava a considerar que l'adquisició del saber era indissociable de la formació (Bildung) de l'esperit, i fins i tot de la persona, caurà en desús cada cop més". I tant que caurà en desús: de facto, ha desaparegut de la nostra àlgebra mental.

¿Els mals resultats de Catalunya a les proves PISA s'expliquen per la inversió que destina el país en educació? "No és l'única de les raons, però sí una d'elles", respon l'analista de polítiques públiques d'Esade Lucas Gortazar, especialitzat en polítiques educatives. L'expert situa tres raons rere el fracàs català: la pandèmia (comuna a la resta de països), un elevat volum d'alumnat nouvingut i vulnerable a Catalunya en relació amb altres comunitats i països, i una baixa inversió pressupostària en aquesta matèria. A l'hora de fer la radiografia dels països i comunitats participants en les proves PISA, Catalunya hi surt perdent es miri com es miri. Castella i Lleó, la comunitat espanyola amb més bons resultats, inverteix en educació gairebé el doble del seu producte interior brut (PIB) que Catalunya. Un 4,49% respecte al 2,52%. En comparació amb els països de l'OCDE, la relació entre els pressupostos educatius i el PIB català també queda lluny d'Estònia, Alemanya, França o el Japó. Amb una única excepció: Singapur, que és el país que lidera el rànquing de resultats, però tan sols inverteix un 2,39% del seu PIB en educació.

Les proves PISA han provocat una sacsejada educativa. El debat sempre ha de ser benvingut i en aquest cas és més necessari que mai. Hi ha un ampli consens que els pitjors resultats de la història a Catalunya responen a causes multifactorials i, per tant, que cal abordar la situació alhora amb valentia i intel·ligència. Un dels elements a tenir en compte és, sens dubte, el pressupostari. Però aquí tampoc es pot caure en la simplificació. Amb els números a la mà, resulta evident que patim un dèficit. A l'hora de fer la radiografia dels països i les comunitats de l'Estat participants en les proves PISA, Catalunya hi surt perdent es miri com es miri. Castella i Lleó, la comunitat espanyola amb millors resultats, inverteix en educació un tant per cent del seu producte interior brut (PIB) que és gairebé el doble que Catalunya: un 4,49% respecte del 2,52%. I si ens comparem amb els països de l'OCDE, en la relació entre els pressupostos educatius i el PIB també quedem lluny d'Estònia, Alemanya, França o el Japó. 

Sobre els resultats de l’informe PISA tothom s’ha atrevit a opinar. Potser perquè tenen fills o perquè tots hem estat alumnes. Com a exalumne, pare i docent m’he llegit amb atenció bona part del que es deia, des dels mitjans tradicionals fins a les xarxes socials. He topat amb comentaris injustos però també reflexions molt encertades. Com que els resultats de l’informe són nefastos i no es poden dissimular més, la part positiva de tot plegat és que no tenen més remei que intentar arreglar-ho.