La cavalcada de Reis a Lleida ciutat afectarà, tot i que en diferent manera, els tres ponts centrals que travessen el riu Segre durant les cinc hores que s'allargarà l'esdeveniment el 5 de gener. Tot i que la cavalcada no arrenca oficialment fins a les sis de la tarda, els tres ponts centrals estaran tancats al trànsit a partir de les quatre.

Mentre nosaltres fem cagar el Tió i adoptem el Pare Noel, a altres parts del món esperen l'arribada de la Befana o la visita de la Babouschka, segons recull l'escola de salut de l'hospital Sant Joan de Déu. Ara bé, el que sí que comparteixen tots els països és que infants i famílies viuen amb la mateixa il·lusió les festes de Nadal, però com les viuen?

L’Institut d’Estudis Ilerdencs va inaugurar l'1 de desembre Un bosc de llum, la tradicional instal·lació nadalenca que cada any transforma el Pati de l’edifici en un escenari immersiu i carregat de simbolisme per donar la benvinguda a les festes.

Quan l’equip directiu de l'Escola Ítaca de Manresa va començar a teixir el projecte educatiu del centre no sabia com havien de ser les celebracions, però tenia molt clar el que no volia. Per posar un exemple, volien evitar de totes totes una celebració de la Castanyada que fos igual cadascun dels nou anys que un infant passa a primària. Es van fixar el repte, doncs, de repensar les festes com un objectiu d’aprenentatge i van adaptar-se a les necessitats i possibilitats de cada etapa educativa.

Espero que els Reis us hagin portat moltes coses; que hàgiu rebut alguns dels regals que demanàveu a la llista i també algun altre d’inesperat. Això dels regals sorpresa és una de les coses que han pràcticament desaparegut. I és només un dels molts canvis que, a parer meu, estan deformant aquestes festes.

Corre per la xarxa un vídeo de La Voz del Becario, sota el títol “Cunyats de tot el món reben les últimes instruccions per rebentar la nit de Nadal”. Ja saben de què parlo: “Porta el ganivet, que el pernil no es talla així”.

Les festes de Nadal són una època de grans àpats, als quals les famílies destinen un pressupost important i superior al que es gasten habitualment en alimentació. Després d'un 2022 marcat per l'encariment del cost de la vida, aquest 2023 els comerciants afronten les festes amb preus a un nivell comparable al de l'any passat i amb unes perspectives de vendes optimistes.

Estem a punt de celebrar un altre Nadal, una tradició que, com tantes altres, es manté inamovible al calendari de la nostra part de món. Encara que a moltes llars amb pessebre ja no se celebri el naixement del nen Jesús i la tradició quedi cada vegada més diluïda malgrat la seva resiliència. És possible que a Catalunya resisteixin més els galets que la llengua i que les discussions familiars siguin molt menys enceses que fa anys. Fa temps que les famílies no es trenquen i potser és per això que desapareixen partits que patien excessivament per la unitat familiar. Han deixat de ser útils. En canvi, Nadal ho continua sent. Serveix per competir entre ciutats a veure qui té l’arbre més ostentós, allargar els comiats desitjant-nos unes bones festes, donar vida als comerços de barri o de proximitat (els altres ja estan prou alimentats), fer sopars de germanor, menjar torrons de gustos impossibles i dubtosos, amortitzar les bosses de tela que acumulem per enquibir-hi les compres excessives d’aquests dies, fer anuncis més embafosos que tots els dolços que endraparem, treure els vestits de lluentons que acumulem a l’armari, veure pel·lícules “de les de plorar”, ser solidaris amb diners o amb pots de cigrons, enyorar les infàncies felices i recordar que no és una època fàcil ni agradable per a tothom.

Hi ha dones que viuen sempre a dieta. Cada dia, cada hora, a cada àpat que se’ls presenta se sotmeten a les estrictes normes del règim perpetu que s’han imposat. Les veureu i potser creureu que són primes per naturalesa, que ho han estat sempre. Elles mateixes us diran que no paren de menjar, que endrapen sense parar. Menteixen molt bé, les anorèxiques cròniques; tenen tan integrada la malaltia que ja sembla que formi part d’elles. Algunes de les nostres presentadores de televisió, actrius i models ens apareixen en pantalla amb evidències de viure en aquest estat permanent de privació, i es converteixen, per l’impacte visual dels seus cossos desnerits, en un nefast model per a les que les veiem. És cert que ara la influència més perjudicial és a internet, espai on les nenes no triguen a rebre continguts sobre dietes i exercici. Però com en tots els valors que ens marquen, els missatges més importants són els que ens arriben per part de les persones amb les quals convivim i que ens estimem, les que han estat referents sòlids des que vam néixer. En el cas de les mares, a més, som el model més important per a les nostres filles, el primer mirall per construir la seva feminitat (fins i tot si la tenim en procés de deconstrucció). Per això devem ser ja un parell les generacions de dones que hem nascut en la cultura dels trastorns alimentaris. I és possible que, si no som conscients de patir-los, acabem educant les nostres filles, conscientment o inconscientment, en els principis de la disciplina corporal i l’ansietat vinculada a l’alimentació. 

Mai li ha agradat massa Nadal. Creu que és una farsa lligada al consumisme i, un cop més, no sap com afrontar el típic dinar amb la família. “És com si toqués anar-hi, estar junts i sentir-se perfecte”. I, sincerament, no li ve de gust. Aquest és el segon Nadal que la Nerea (nom fictici) passarà sense el seu marit, després que ell, fa poc més d’un any, li digués que volia separar-se. Amb dos fills en comú, la Nerea explica que la realitat dels nens xoca amb la seva. “Ells tenen il·lusió i estan desitjant que arribi la màgia d’aquest moment; i a mi, en canvi, em supera. No em sento còmoda i no em ve de gust fer el que toca. Què faig, brindo com si no passés res?”, es pregunta.

Aniran a la fira de l’avet, perquè els nens són petits i fa gràcia passejar amb els seus ulls. L’olor, la combinació de verd i vermell i, sobretot, les llumetes. Compraran un tió amb forma de porquet, o potser una tiona, què carai.

Escriure un article cada setmana és una creu que carrego amb molt de gust. M’agrada escriure per a la contra de l’ARA i la resposta que rebo dels lectors compensa de sobres el patiment que comporta no l’escriptura de la peça, sinó la troballa d’un tema interessant o emocionant o divertit cada setmana de l’any.