Travessem el pas a nivell del tren a Sant Quirze de Besora (Osona) i de seguida tenim la sensació que deixem la civilització enrere. Enfilem muntanya amunt per la carretereta que ens portarà a Santa Maria de Besora i a Vidrà, on hi ha la masia barroca més important de Catalunya, la del Cavaller de Vidrà. Som al quarter general del carlisme durant les tres guerres que van tenir lloc del 1833 al 1876. És fàcil imaginar-se com era la vida a la Vall del Bisaura fa 180 anys perquè el paisatge no deu haver canviat tant: vaques i boscos, corriols i muntanyes, i un vent gèlid que ja ens glaça els ossos a finals d'un octubre benigne.

En la meva joventut vaig ser punk. Llavors era normal formar part d’alguna de les tribus urbanes existents, cadascuna amb la seva estètica. Aquestes colles eren el resultat de la irrupció, a principis del segle XX, d’una nova categoria social anomenada adolescència. Però la primera d’aquestes tribus, lluny de vincular-se a la música, va sorgir del món de la delinqüència, i foren coneguts a França com els apatxes.

Feia més de sis anys que ningú interpretava en veu alta, en un escenari, poemes com Van a por nosotros, Algun dia, L’obrer, Todos tenemos la razón o Esto no es un poema de amor. Sis anys. Des que a Rafael Metlikovez, la meitat d’Accidents Polipoètics, li van diagnosticar un càncer que se’l va acabar emportant tres anys més tard. Ahir, per primer cop, l’altra meitat, Xavier Theros, va tornar a pujar a l’escenari -doblement coix, va explicar, per la falta del “soci i tanmateix amic” i perquè efectivament anava coix per una ciàtica que li feia portar bastó- i va fer un recital per a un reduït grup d’espectadors, i tanmateix en bona part amics, a l’auditori del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba). Com ell va dir, era un escenari insòlit per a aquest duet acostumat a actuar en bars, presons, cases okupades, teatres, places i antres de tota mena. La raó era l’exposició Acció. Una història provisional dels 90, oberta al museu fins al 7 de febrer, en la qual ells tenen un paper important.

Per bé o per mal, conec molt bé el Clínic. He passat moltes nits a la seva sala d’espera. El meu pare hi va estar mesos ingressat per un infart, gràcies al qual li van trobar un càncer operable. Va viure trenta anys més, tot i que hi entrava i en sortia molt sovint. Hi va morir la mare d’una pneumònia, i m’hi van operar a mi del cor. L’edifici de la por, quan em trucaven de matinada. I de l’esperança, convençut que els seus professionals són un dels grans actius d’aquesta ciutat.

D’entrada Xavier Theros deixa anar una riallada quan li pregunten pel seu vincle personal amb la plaça Reial de Barcelona. Infància. Pare. Col·leccionista de monedes. Mercat de Sant Antoni i... plaça Reial. “El mercat filatèlic d’aquí era molt especial, perquè hi trobaves gent que venia monedes pel seu compte i hi podies trobar una iaia amb un mocador i tres monedes de plata que passava pels porxos per veure si trobava comprador: venir aquí era una aventura”, diu l’escriptor. Als anys 80, Theros va freqüentar dos locals “mítics”: el Sidecar i el Karma. “Malgrat els ionquis i el fet que t’atracaven cada dos per tres, soc d’una generació que venia constantment i pensava que el que passava a la plaça era inevitable”, diu. A més, amb el seu grup Accidents Polipoètics, va actuar al Sidecar en nombroses ocasions.

L’escriptor, assagista i poeta Xavier Theros (Barcelona, 1963) s’imagina el seu lector absorbit per la calma suau del diumenge, el dia en què el temps s’allarga i la premsa es pot explorar sense presses. “És un regal que la gent et pugui llegir descansada i còmoda. Els diumenges són els dies ideals per fer-ho”, afirma Theros. Des del 2012 ressegueix a l’ARA els racons de Barcelona i el seu passat a partir de petites històries que primer es publicaven els dissabtes i, més tard, es van fixar als diumenges. De les prop de 200 cròniques escrites, Theros n’ha seleccionat un centenar que reuneix al llibre Diumenges a Barcelona (Comanegra) juntament amb fotos de Jordi Nebot. El llibre es presentarà dimarts a les set de la tarda a la Nau Comanegra.

El diumenge 6 de juny del 1909 la policia accedia a l’entresol segona del número 30 del carrer d’Estruc. Els agents havien estat alertats pels mateixos veïns de la casa, que feia dies que sentien una olor nauseabunda. Com que el pis era tancat, van haver d’entrar-hi per una finestra de la cuina. Horroritzats, a dintre hi van trobar els cadàvers d’una dona, dos homes i una nena petita. L’endemà tota la premsa del país es feia ressò de la macabra troballa. Tinc un compte pendent amb aquesta història. La vaig trobar fa molts anys i vaig citar-la, de passada, en un article sobre el carrer d’Estruc. No entenc encara com, en aquella ocasió, vaig escriure malament el nom de l’assassí, i el de la família morta. En una cerca posterior he notat l’error. Aquest article és una reparació.

A l’exposició que La Virreina Centre de la Imatge ha dedicat a Alexander Kluge, l’escriptor i cineasta alemany ens planteja una paradoxa xocant. Un pilot americà pateix durant un bombardeig a l’Iraq un còlic sobtat, tan fort que no pot ni controlar el seu propi intestí. El fet d’haver-s’ho fet a sobre -dins del mono impermeable de pilot!- desconcerta el soldat de tal manera que no és capaç de tocar l’objectiu previst.

“Sectors sencers de la ciutat desprenien olors infectes, moltes calçades eren un matalàs d’excrements, i certes parets estaven sempre humides de pixats. Hi havia llocs literalment colgats de merda, on l’asfalt era una barreja de fang, palla putrefacta, fems, rates mortes, roba estripada i restes químiques d’algun taller. Quan plovia, aquesta capa es tornava líquida i ho regava tot amb un mantell de podridures i detritus”. Aquesta és una de les descripcions que Xavier Theros ofereix de Barcelona a La fada negra (Destino, 2017). El periodista i escriptor sap traslladar olfactivament els lectors -com ho feia Patrick Süskind a El perfum o Charles Dickens a Oliver Twist -, però també mostra una traça considerable per construir escenes de ritme sovint accelerat en què els personatges de la seva primera novel·la persegueixen un intrigant assassí de nens que, a poc a poc, es va revestint d’una aurèola llegendària.

Fa anys que Xavier Theros, assagista, poeta i col·laborador de l’ARA, tenia ganes d’escriure la seva primera novel·la. “Estava una mica cansat de parlar de la realitat ‘real’ –comentava aquest divendres a la nit a l’hotel Palace, on va rebre el 49è premi Josep Pla per La fada negra, que arribarà a llibreries al febrer a Destino i està dotat amb 6.000 euros–. La meva intenció era fer un text on hi hagués molt de veritat però que em permetés inventar allà on la informació no arribava”.