El novembre del 2022, els meus editors em van demanar que vigilés els aliments que consumia i que no encarregués menjar per emportar. Al començament no en vaig fer gaire cas. Però aviat em vaig adonar de la importància del seu consell quan, tot just un mes després, la meva col·lega Elena Kostyuchenko va descobrir que l’havien enverinat a Alemanya, en un més que probable intent d’assassinat perpetrat per l’estat rus.

Segons El mestre i Margarida, la famosa novel·la de Mikhaïl Bulgàkov sobre la visita del dimoni al Moscou estalinista, “els manuscrits no cremen”. Aquesta famosa frase es va convertir en una síntesi de la suposada capacitat de l’art per triomfar sobre la repressió. Avui, la fórmula de Bulgàkov torna a ser posada a prova a Rússia, on una nova adaptació cinematogràfica del llibre ha provocat un escàndol.

Suposo que abans de constatar l'innegable talent escènic d'Itziar Castro (1977-2023) molta gent es fixava només en el seu físic. Després ensopegava amb una personalitat exuberant i assertiva, i també amb aquella mirada neta, franca. Aquesta dona queia bé a tothom, i amb raó, i per això la seva mort prematura ha causat commoció més enllà del món actoral. Va fer visible un tipus de físic que abans solia ocultar-se púdicament, o bé rebia un tractament degradant i cruel. En tot cas, el cos d'Itziar Castro no era una "opció" ni una "dissidència contra els cossos normatius", com vaig sentir dir fa uns dies. No, l'actriu patia una malaltia anomenada lipedema, causant de l'obesitat mòrbida que, segons he llegit, podria tenir a veure amb l'aturada cardíaca que va causar-li la mort en una piscina de Lloret de Mar. Un servidor de vostès té una malaltia crònica de les que no fan broma, i els puc ben assegurar que tampoc no es tracta de cap "opció" ni, en aquest cas, de cap "dissidència metabòlica".