Quedem amb Josep Maria Mainat el 7 de juliol, tot just cinc dies abans de la mort de qui ha estat el seu company d'aventures, Toni Cruz. "Vols que afegeixi alguna cosa a l'entrevista?", li pregunto quan m'assabento de la notícia. Demana un moment per pensar, i commocionat per la pèrdua, acaba responent: "Millor no dir res". El dolor és més que comprensible, i és que les seves vides i les seves històries només es poden entendre entrellaçades. I comencen en un tren, el que compartien per anar de Canet a Barcelona quan eren dos adolescents. És en aquests trajectes que acaba naixent La Trinca, és de La Trinca que passen a la televisió, i és a partir de les aparicions televisives que creen Gestmusic, que acabaria sent un autèntic gegant de la producció audiovisual. Durant els anys 90 van ser el cervell d'alguns dels programes més exitosos de la història de la televisió, i de fet Cruz continuava a primera línia, liderant des de feia tres anys la transformació de Barça One. "Jo no vull fer més tele", afirma Mainat, que és productor, cantant i moltes coses més. Gran amant de la ciència, va escriure fa anys el llibre Ciència optimista (editorial Grijalbo) i es prepara per escriure precisament sobre ciència a l'ARA. S'estrena com a columnista amb la secció Les coses del Mainat, que es publicarà els caps de setmana al diari d'estiu, i ha estat també protagonista en els últims temps de la crònica negra per l'intent d'assassinat que va patir a mans de la seva exdona, Angela Dobrowolski.

Dimarts a la nit Telecinco feia un homenatge a Crónicas marcianas, divuit anys després del seu final. El retorn arrencava amb Xavier Sardà tornant a l’antic plató, on no quedava ni rastre del programa. Un espai desangelat i fred on van pintar quatre línies a terra per ubicar simbòlicament les parts del decorat. Sardà començava el programa com ho han fet últimes les velles glòries de la televisió: autocontemplant-se en una pantalla, rememorant el seu èxit i parlant d’ells mateixos. Aquesta tendència al revival televisiu no només evidencia la crisi de l’entreteniment, sinó una necessitat d’aquests egos de reafirmar-se.