Arran del partit de vuitens de final de la Champions entre el Barça masculí i el Nàpols va córrer per internet un mem on el rei Alfons V d’Aragó (1396-1458), dit el Magnànim, es mostrava dubtós sobre a quin equip donar suport. L’anacrònica conya no podia ser més encertada perquè, tot i deure el seu poder a ser l’hereu del Cap i Casal, va ser al sud d'Itàlia on va excel·lir i on va passar la major part del seu regnat. Segon monarca de la casa dels Trastàmara, va succeir el seu pare Ferran beneficiat pel compromís de Casp, va governar més de quaranta anys i, coincidint amb la pèrdua de pes a Castella, va consolidar la dimensió mediterrània de la Corona i va estendre la seva ombra fins a les costes orientals més llunyanes, fent realitat l’estirabot de Roger de Llúria sobre que cap peix s’atreviria a treure la cua sense dur la quadribarrada.

Pel que sembla, no ha agradat gens en determinats àmbits polítics, però també historiogràfics, que hi hagi hagut qui es retrotragués al 1714 per parlar dels enfrontaments seculars mal resolts entre Catalunya i Espanya com a fonament d’un acord polític per a la investidura de Pedro Sánchez. Ja se sap que el que per a uns no deixa de ser un exercici nostàlgic i preliberal, que no cap a la Constitució, alfa i omega de les nostres vides, per a d’altres constitueix el fonament d’un pluralisme d’arrel historicista i de la persistència d’un conflicte polític entre Catalunya i Espanya. El que per a uns és poc més que un mite forjat en una derrota escaiguda en mig d’un plet dinàstic en clau europea de primers del segle XVIII, per a d’altres és un relat que situa l’origen del contenciós en una guerra provocada per la defensa de les constitucions de Catalunya i contra el despotisme monàrquic. Per aquí no avançarem.