La família Vigatà va originar un fenomen que avui en dia podria arribar a ser viral. Quatre dels cinc germans que van néixer al tombant del segle XX al petit poble de Torregrossa (Pla d’Urgell) van esdevenir mestres d’escola, una coincidència poc comuna en una època en què predominava l’analfabetisme rural. El cinquè germà, Marcel·lí Vigatà, va ser regidor per ERC i va morir a la guerra.

Empastifats de crema solar, els 29 infants de la Missió Antoni Benaiges han entrat aquest matí al mar Mediterrani i han pogut gaudir de la platja de Mont-roig del Camp, 90 anys després que el mestre republicà ho intentés sense èxit. Els nens venien de barris amb un alt risc d'exclusió de Madrid i Granada, i alguns d'ells sí que havien vist el mar, però pocs l'havien gaudit. I gairebé cap d'ells havia tingut unes vacances com d'aquest any. “Hem fet la tira de coses”, explicava la Rosa, una nena de 10 anys que mai havia viatjat tant. 

El viatge acaba de començar. Gairebé 90 anys després, 29 nens i nenes comencen aquest dilluns una excursió que durarà tot una setmana i que els portarà dissabte fins a Mont-roig del Camp (Baix Camp), on gaudiran del mar per primer cop. "Alguns d'aquests nens no han vist mai el mar i altres sí que l'han vist, però per patir-lo. El que tenen en comú tots aquests nens és que mai l'han gaudit", explica Carlos Díez Hernando, un dels responsables d'aquesta història. Díez és un professor madrileny que després de veure la pel·lícula El mestre que va prometre el mar (2023) va sentir que havia de fer alguna cosa. Juntament amb una altra professora, Teresa Vacas Lobato, es va posar en contacte amb l'Associació Escola Benaiges, de Bañuelos de Bureba (Burgos), el poble on va anar a viure el mestre de Mont-roig del Camp Antoni Benaiges l'any 1934. Un dels seus projectes era portar els infants d'aquella escola fins al seu poble natal perquè poguessin veure el mar, però el cop d'estat feixista ho va impedir. Benaiges va morir assassinat pels falangistes una setmana després de la sublevació, el 25 de juliol del 1936.

Un dia oblidarem Gaza, igual com hem començat a oblidar Ucraïna. Exercir la memòria costa. És més fàcil girar full, mirar endavant com si no hagués passat res. Després d'una guerra, fins i tot és humanament comprensible callar i deixar enrere el dolor, encara que també suposi soterrar les injustícies. D'aquesta mala memòria s'aprofiten els nous règims, els vencedors de la història. L'oblit, que té una part psicològicament saludable, és també criminal. Com s'explica, sinó, el que està fent Israel a Gaza? S'ha dit molts cops i és ben real: la història l'escriuen els vencedors. Els vençuts prou feines tenen a sobreviure.