Peio Sánchez (Sant Sebastià, 1959) és el rector de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, una església a tocar de la plaça Catalunya i de la Rambla que des del 2017 ofereix menjar, beure, atenció mèdica i oportunitats als últims que arriben a la ciutat, els qui no tenen feina, ni sostre, ni papers. L’últim any van atendre 3.800 persones, seguint el concepte d’hospital de campanya que predica el papa Francesc: ocupar-se dels ferits, sense mirar qui són ni d’on venen. Mig català i mig basc, Peio Sánchez és un capellà culte i compromès, un exemple enmig de la Setmana Santa d’allò que també és l’Església.

No em trec del cap la seqüència d’un home que avançava amb dificultat per aguantar-se dret, sota un aiguat, amb l’aigua fins als genolls, per un carrer inundat de la franja de Gaza. Als braços hi portava el cadàver d’una criatura, embolicat en un llençol. Fins i tot una cultura com la nostra, en què ens hem acostumat que els informatius siguin una competició per captar la nostra atenció a base d’una successió d’imatges dramàtiques (amb el consol que després de la pausa vindran els esports i podrem respirar), la tragèdia d’aquell home era especialment insofrible. Quina desgràcia més li podia passar? És comprensible que persones com aquella diguin que a vegades senten enveja dels morts pels bombardejos.