La directora de l’ARA, Esther Vera, havia promès una conversa "efervescent", i ho va ser. El barceloníssim duel de titans entre l’exalcaldessa Ada Colau i l’economista Miquel Puig sobre la crisi de l’habitatge no va decebre. Començarem pel final: quan, en l’últim minut, la periodista Eva Arderius els va demanar un motiu per a l’optimisme, Puig va esmentar la promesa d’eliminar les llicències turístiques i Colau la iniciativa per una llei que prohibeixi les compres especulatives. Però això va ser en la distensió prèvia al comiat. Enrere quedava un camp de batalla fet de topades dialèctiques, de passió argumental i, en resum, de joia per a un públic que no es va distreure ni un moment.

No em trec del cap la seqüència d’un home que avançava amb dificultat per aguantar-se dret, sota un aiguat, amb l’aigua fins als genolls, per un carrer inundat de la franja de Gaza. Als braços hi portava el cadàver d’una criatura, embolicat en un llençol. Fins i tot una cultura com la nostra, en què ens hem acostumat que els informatius siguin una competició per captar la nostra atenció a base d’una successió d’imatges dramàtiques (amb el consol que després de la pausa vindran els esports i podrem respirar), la tragèdia d’aquell home era especialment insofrible. Quina desgràcia més li podia passar? És comprensible que persones com aquella diguin que a vegades senten enveja dels morts pels bombardejos.