Si es divideixen les polítiques de desenvolupament pel risc i el retorn, les de baix risc i baix retorn són les lligades a la millora. En direm àrea vermella. La millora no té risc, és simplement fer millor allò que ja es fa: el Kaizen dels japonesos als 60 i 70. La diferència entre la millora i la innovació és el risc. La innovació en té –alguna cosa pot sortir malament–, la millora no. Les d’alt risc i alt retorn –àrea blava– són les trencadores i transformadores. Un exemple d’àrea vermella en fabricants de cotxes és Volkswagen; d’àrea blava, Tesla.

La lentitud i ineficiència burocràtica és un dels llasts que arrossega l'administració de l'Estat, un llast que s'ha notat molt a l'hora de repartir els nombrosos fons europeus Next Generation, en especial pel que fa a l'ajut a les indústries. Com pot ser que encara estiguem així? Com pot ser que ni tan sols siguem capaços d'aprofitar les oportunitats òbvies? El cas és que la injecció europea de suport a sectors econòmics estratègics per sortir de la pandèmia ha estat un repte de gestió que a Espanya no s'ha saldat precisament amb bona nota. És una denúncia que fa temps que fan els empresaris i que ha abanderat el govern de la Generalitat, que ara fa un nou intent d'activar una solució política i administrativa. L'objectiu és evident: no deixar perdre ni un euro. Perquè la realitat és que, si els fons assignats per països no troben destinatari justificat, s'acaben perdent, és a dir, no es mouen de Brussel·les. I resulta obvi que la situació del nostre sector productiu, després de superar la pandèmia i amb el repte de la transformació verda i tecnològica davant, no està per deixar escapar ni el més mínim suport.