Llegim a l’ARA sobre el llibre de la periodista britànica Ellen Atlanta Diva virtual (Deusto, 2025), on critica el negoci de les influencers “com un símptoma del que viuen avui milions de noies i dones” que “es veuen abocades” a imitar i admirar els seus continguts. A la publicació parla de la model i influencer Kylie Jenner, que mostra un “estàndard de bellesa patriarcal que cada cop és més estricte, però que es disfressa d’empoderament femení”.

Enmig de l’allau de regals de color rosa i de regals per “sentir-se princeses”, influencers o actrius, apareix amb brillantor pròpia el maquillatge per a nenes de 3 anys. Maquillatges “divertits i familiars” per abans d’anar a l’escola, segons proclamen els comerciants. Així que la resposta a la pregunta que encapçala aquest article és sí: moltes mares i pares regalaran aquestes festes un kit de maquillatge a les seves filles de tres anys... potser sense adonar-se que, amb aquell regal aparentment innocent, també els regalen una mirada crítica sobre el seu propi cos des d’edats en què haurien de poder viure lliurement, sense pressions, sense autocensura estètica i sense la sensació que han de “millorar-se” per ser prou bones.

Com quasi totes les dones de la meva generació, m’he passat la vida fent règim. És a dir, per ser exactes, començant una dieta i deixant-la, una vegada i una altra. Pràcticament no puc recordar una etapa llarga en la meva vida que m’hagi alimentat sense sentir-me culpable.

Hi ha injeccions que curen, però n’hi ha d’altres que poden ferir profundament. Les imatges d’influencers i famosos promocionant-se a les xarxes amb xeringues d’Ozempic per aprimar-se estan deixant empremta en les adolescents. Gairebé la meitat de les noies catalanes de 12 a 16 anys (un 47%) volen perdre pes –segons l'Institut Català de les Dones–, tot i que la gran majoria ja tenen un cos sa i equilibrat. Aquest desig infundat erosiona l’autoestima, alimenta pensaments obsessius i dispara l’ansietat fins a la frontera de la depressió. L’encanteri de la primesa extrema, presentada com a desig, es converteix en un camí cap al dolor emocional.

Només entrar al centre comercial vam topar amb un nombrós grup de noies que s’emocionaven amb un ninot que era un simple rectangle pelut de color marró amb ulls. Em vaig sentir vella i vergonyosament analògica davant de totes aquelles dones joves que es comportaven com si aquell munt de fibres sintètiques fos una estrella de rock o un geni que concedia desitjos. "Jellyfish!", cridaven, "Jellyfish!" Vaig convertir-me tot d’una en una antropòloga innocent davant d'una cultura primitiva que em resultava del tot incomprensible. Per què aquella gent s’emocionava d’aquella manera amb un objecte sense cap valor objectiu que l’observador pogués captar a simple vista? És que tenia propietats curatives o màgiques? Era evident que el producte contenia alguna mena de valor que anava molt més enllà de la realitat. Totes les civilitzacions i cultures han creat coses a les quals han atribuït una càrrega simbòlica inventada, des de les religions fins a les supersticions quotidianes. La novetat en aquests temps de capitalisme ultraliberal i digital és que els objectes inútils es compren i es venen de forma massiva, i el significat que se’ls dona és volàtil i canviant.

Dimarts a la nit, el Sense ficció va emetre Sempre (im)perfectes, un documental que denuncia la pressió estètica i com afecta la salut mental de les persones. És importantíssim que es facin programes com aquest perquè la deriva mediàtica i tecnològica ens arrossega a tots a un culte al cos fins a uns nivells obscens, i no només a les generacions més joves.

Pressió estètica, normativitat o trastorn de conducta alimentària són algunes de les paraules que més han ressonat dilluns a la tarda a l'Espai Texas de Barcelona. Més de 140 persones no s'han volgut perdre la preestrena de Sempre (im)perfectes, el documental del Sense Ficció que s'estrena aquest dimarts i que recull diferents testimonis amb projecció pública que narren les cares diverses que pren la pressió social per adaptar-nos a cànons de bellesa normatius.

La publicitat televisiva d’Intimissimi, la popular marca de roba interior, és famosa pels seus anuncis sensuals. La temàtica sol ser molt limitada: models exuberants que fan contorsions sobre matalassos, es cargolen sobre elles mateixes i desafien l’espectador amb la mirada, vestides amb llenceria fina. L’edició nadalenca d’enguany comença amb una noia de físic corprenedor que es lleva maquillada i pentinada de perruqueria amb un conjunt de calces i cosset extraordinari. Després, una altra noia bellíssima es prepara un te amb sostenidors de lluentons. Una model amb roba interior exhibeix una maternitat feliç prement contra els seus pits el cap d’un nen de cinc o sis anys que li porta un regal. Després, dues noies amb roba interior sembla que celebrin alguna cosa corrent mig despullades per un passadís. I, per acomiadar l’anunci, una model amb sostenidors vermells es fa una selfie al costat d’una llar de foc. Una breu pel·liculeta eroticofestiva en què l’espectador és delectat amb suggeridores seqüències de joves fascinants que han passat una selecció acurada.

Escàndol a TikTok. La direcció de la companyia sabia, com a mínim des del 2022, que hi havia un "elevat" nombre de menors de 13, 14 i 15 anys que es despullaven en aquesta xarxa social davant de persones adultes a canvi de monedes virtuals, unes recompenses que els usuaris poden destinar als creadors de contingut que els agraden. Així ho revelen uns documents interns de la companyia que ha publicat la ràdio pública nord-americana NPR.

A punt de fer els 60, Sònia Garriga comença a tenir símptomes d'artritis reumatoide, dolor a l'esquena i els genolls. Fa poc va tornar al CAP per a una revisió i comenta que, mentre explicava les novetats dels seus mals, el metge de capçalera la va tallar: "Tu el que has de fer és perdre pes, fins que no t'aprimis no vull saber res de tu", diu encara amb indignació pel que va passar en aquella consulta. Una situació semblant va viure Marta Ruiz, de 46 anys, quan va comentar a la infermera que notava que fent muntanya es cansava més del compte i la seva tensió estava descontrolada. "Em va mirar i em va dir: «Tu estàs grassa, has de menjar menys i sense sal, ja ho saps»", recorda, i continua relatant el "final" de la història: "Resulta que una nova medicació em deixava baldada", diu. Un petit ajust en la pauta la va tornar a l'activitat "normal", però subratlla que el mal ja estava fet.

Hi ha dones que viuen sempre a dieta. Cada dia, cada hora, a cada àpat que se’ls presenta se sotmeten a les estrictes normes del règim perpetu que s’han imposat. Les veureu i potser creureu que són primes per naturalesa, que ho han estat sempre. Elles mateixes us diran que no paren de menjar, que endrapen sense parar. Menteixen molt bé, les anorèxiques cròniques; tenen tan integrada la malaltia que ja sembla que formi part d’elles. Algunes de les nostres presentadores de televisió, actrius i models ens apareixen en pantalla amb evidències de viure en aquest estat permanent de privació, i es converteixen, per l’impacte visual dels seus cossos desnerits, en un nefast model per a les que les veiem. És cert que ara la influència més perjudicial és a internet, espai on les nenes no triguen a rebre continguts sobre dietes i exercici. Però com en tots els valors que ens marquen, els missatges més importants són els que ens arriben per part de les persones amb les quals convivim i que ens estimem, les que han estat referents sòlids des que vam néixer. En el cas de les mares, a més, som el model més important per a les nostres filles, el primer mirall per construir la seva feminitat (fins i tot si la tenim en procés de deconstrucció). Per això devem ser ja un parell les generacions de dones que hem nascut en la cultura dels trastorns alimentaris. I és possible que, si no som conscients de patir-los, acabem educant les nostres filles, conscientment o inconscientment, en els principis de la disciplina corporal i l’ansietat vinculada a l’alimentació.