Per si algú en tenia cap dubte, Trump ha acabat de deixar-nos clara i diàfana la seva identitat de xèrif dur sense escrúpols. Tot pels meus, si cal humiliant el més dèbil dels europeus. Aquesta és la seva refotuda identitat. Això és el que excita els milions de nord-americans que l’han votat. Sense compassió amb els que no facin el que ell vol. Una recepta que s’està escampant com la pólvora. La diplomàcia de l’amenaça.

La reivindicació de “l'orgull xarnego” del guionista Eduard Sola quan va rebre el premi Gaudí ha encès les xarxes socials entre alguns internautes que van veure en el discurs un atac a la història dels catalans de soca-rel que, com l'avi andalús del guardonat, van haver de viure en situacions molt precàries o amb l'opressió de la dictadura, amb l'única diferència que no havien hagut de deixar el seu país. La polèmica –artificial o no– coincideix amb el centenari de Paco Candel, l'autor que, com Sola, va escriure sobre la seva pròpia experiència.

Què passaria si el president de la Generalitat prohibís el pa amb tomàquet? Hi hauria protestes al carrer? Què farien, els pagesos? Què en dirien, els mitjans de comunicació? Qui hi sortiria perdent més, els barcelonins o els catalans de comarques? Aquesta premissa, volgudament absurda, és el punt de partida de Pa amb tomàquet, el demà, una comèdia distòpica que situa l'acció en una "hipotètica i improbable Catalunya independent" per retratar satíricament "una societat desorientada, en què les prioritats es perden i les decisions polítiques es basen en el populisme i la demagògia". Escrit a sis mans per Jana Serra, Malena Palomero i Charlie Mills, es tracta d'un projecte de la companyia Application Rejected que va ser seleccionat a la 3a Convocatòria de textos d'On el teatre batega i que es podrà veure del 23 de febrer al 19 de març al Maldà.

Els debats identitaris sempre són lluites de poder. Reconèixer l’existència de l’adversari significa admetre que té un espai propi que esgarraparà del primer. Ho sabem bé aquí: acceptar que Catalunya és una nació vol dir que l’altra nació –l’espanyola, la francesa...– s’encongirà, amb totes les conseqüències polítiques, econòmiques, culturals i simbòliques. I també és així pel que fa a les identitats de gènere, d’edat, ètniques, professionals, o de qualsevol altra mena.

Sostenia la setmana passada a "És possible la unitat nacional?" (ARA, 11 de gener), i encara abans a "És Catalunya, encara, un projecte col·lectiu?" (ARA, 21 de desembre), que era difícil aconseguir la independència de Catalunya sense una unitat nacional cívica. Una unitat que havia de ser prèvia a l’estrictament política, i prou “madura en el vincle i estable en el temps”. I opinava que ara mateix estàvem lluny de tenir-la.

Dimarts fa quaranta anys, a les vuit del vespre, el rètol “Any 1, 16.1.84, Programa N. 01” va aparèixer sobreimpressionat al vídeo de capçalera de TV3, la presentadora Cristina Fabregat va anunciar que començaven les emissions regulars de la cadena i pocs minuts més tard es va emetre el primer Telenotícies, conduït per Maria Gorgues i Enric Calpena. Tot tenia una aparença senzilla i precària vist amb ulls d’avui, però moderna i desencarcarada per a l’època. Vint anys després dels pioners de TVE a Catalunya, el nostre país i el món sencer van ser explicats en català als catalans, i des de llavors s’han mantingut sense interrupcions a les nostres pantalles. 

Llegeixo: “És un fet que el projecte col·lectiu Catalunya ja no té èxit. També passa en altres països. Tot apunta que la voluntat d’actuar conjuntament o d’anar a l'una ja no existeix. (...) Un article a la premsa titulat Joves de Catalunya, el vostre futur és a l’estranger: toqueu el dos! ha tingut un gran ressò i ha valgut als seus autors invitacions a totes les tertúlies de ràdio i televisió”.