“Recordo perfectament els meus tretze anys a Espanya, en els quals el vaig considerar el meu país. No recordo cap comentari racista ni tenir cap dificultat per adaptar-me, però sí que recordo com els costava als professors pronunciar el meu nom,” explica Fatbardha Jashari des de Pristina. Jashari tenia tres anys quan va marxar de Podujevo, un petit poble a prop de la capital de Kosovo: "Vam anar primer a Macedònia del Nord. Allà ens vam quedar en un camp de refugiats on havies de decidir a on volies anar. Vam triar Espanya". El 1999, juntament amb els de 31 països més, el govern espanyol va respondre a la petició de l'ACNUR d'acollir ciutadans procedents del conflicte dels Balcans, en el marc d'un programa d'evacuació humanitària i protecció temporal. “Vam ser de les poques famílies albaneses que es van quedar a Espanya després de la guerra”, explica Jashari, que va passar tretze anys de la seva vida a Alcalá de Henares.

Fa uns dies, a X –l'antic Twitter–, tres escriptors cinquantins (Antoni Martí Monterde, Francesc Serés i un servidor) ens vam posar a glossar, amb melancòlic entusiasme, la fascinació que ens havia causat en el seu moment la pel·lícula Europa, de Lars von Trier. Estrenada l'any 1991, la pel·lícula mostrava una Europa devastada per la Segona Guerra Mundial i la ignomínia nazi. Presentava el continent com un lloc fred, obscur i violent, un malson que es podia recórrer en tren seguint les indicacions de la veu hipnòtica de Max von Sydow. “Quan compti fins a deu, seràs a Europa”.